Cal reestructurar el sistema econòmic per fer front a la crisi

La peça fonamental: el mercat de treball (tot el demés ja no importa)


L’atur ha arribat als 4 milions
Hi ha hagut un gran esvalot, hem arribat als 4 milions d’aturats, 4 milions de persones que patiran i pateixen les conseqüències de l'atur. Però la premsa està de festa; què bé que s’ho passen!
És que potser ells són els culpables? No! de cap manera, però... com se’n alegren... Els mitjans ho publiquen a tota pàgina, a veure qui la diu més grossa (que ningú identifiqui el que dic aquí amb les neures del Sr. Saura)
Primer ha sigut l’atur, desprès ha vingut la nova grip i finalment la depressió econòmica (el PIB ja no creix!).
Per arranjar tot això, cal doncs matar el missatger? No és pas això el que predico, només constato que la premsa s’ho passa bé i que quan pitjor, millor els sembla a tots aquests periodistes que ens aconsellen als ciutadans quines coses hem de fer.

La crisi i els treballadors
L’actual crisi és deguda segurament a moltes coses, però entre totes aquestes coses costa molt de trobar quina culpa hi tenen els treballadors. Podríem anomenar alguna de les causes que l’han originada, com és la transformació del capitalisme industrial en capitalisme financer; l’absolut descontrol d’aquests “apalancaments” financers que creen diner allà on no n’hi ha; el comportament cobdiciós dels poderosos, etc. etc., però no vull pas fer una anàlisi d’aquest punt -el motiu de la crisi-. Només vull deixar constància que, aquesta vegada, els treballadors sembla hi tenen poc a veure amb els orígens de la crisi i sí en canvi són i seran els que en rebran les conseqüències de forma més important.

Qui paga la crisi
Els darrers anys està clar que a tot occident hi ha hagut una bonança considerable. S’han augmentat els llocs de treball, s’ha incrementat la producció, s’han millorat algunes coses d’estructura i, sobretot, s’ha millorat els beneficis de les empreses i dels seus agraciats i mai prou ponderats executius, així com els dels seus propietaris-accionistes, però no s’ha volgut veure a on ens duia aquesta suposada bonança i si realment era una realitat o només era un miratge. Els pilots de la nau han perdut la brúixola (si és que alguna vegada n’han tingut) o anaven completament beguts.
Especialment al nostre país aquesta bonança ha estat basada en la construcció d’uns habitatges que ningú no necessitava, a uns preus fora de tota mida i que, paradoxalment, feia que hi hagués una demanda no satisfeta de compra d’habitatge.
Però a banda d’aquestes quatre idees mal garbellades el que vull destacar és com s’han repartit els guanys d’aquesta bonança duradora de base absolutament especulativa.

Una primera qüestió que cal posar sobre la taula és que en els darrers vuit o deu anys els beneficis empresarials han crescut vuit o deu vegades més que els ingressos derivats del treball, dels salaris i, el corol·lari de tot plegat és que els rics incrementen la seva riquesa vuit o deu vegades més ràpidament que ho fan els pobres.

A alguns (els rics) els sembla que parlar d’igualtat és una cosa banal, parlar de redistribució de la riquesa és una idea comunista que no porta enlloc, oblidant-se que moltes vegades la igualtat a més de ser indiscutiblement millor des del punt de vista moral, és més eficient.
En aquest punt hauríem d’entrar en mesurar la distribució de la riquesa entre la població i per fer-ho s’acostuma a utilitzar l’índex de Gini. Aquest índex ens diu que si la distribució fos totalment equitativa el seu valor seria 0, mentre que si fos absolutament desigual el seu valor seria 1. Dit això veiem que a la UE el valor d’aquest índex oscil·la entre 0,25 i 0,35, i que a Espanya el seu valor és de 0,34, és a dir, un dels països de la UE on la distribució és més desigual.
Podem afirmar que aquests resultats són conseqüència de que els salaris tinguin cada vegada un pes menys significatiu dintre el total de la renda nacional; doncs segurament que si. I ¿això comporta que els treballadors han de fer més cessions en els seus drets? Doncs més aviat sembla que no. El que cal preguntar-se és quin grup és el que ha d'assumir sacrificis, el que ha sigut maltractat o el que des de fa anys i panys viu dalt d'un núvol de benestar?

Si el treball escasseja, cal fer alguna cosa
És evident que amb l’actual conjuntura on es detecta la més absoluta manca de lideratge polític i econòmic, el resultat és que cada dia, cada setmana, cada mes, s’incorporen milers de nous treballadors a l’atur. Estem en una situació explosiva, no podem continuar d’aquesta manera i cal fer alguna cosa. I algú d'aquests que trivialitzen l'atur hauria d'experimentar en la seva pròpia pell l'angoixa que suposa no tenir ingresos i haver d'atendre les despeses d'una família.
Els polítics ja ho intenten, però fins ara sembla que no se’n surten. Les mesures que fins ara han posat en marxa no solucionen el tema.
Bàsicament els governs han focalitzat tota l’atenció en fer que el sistema financer torni a funcionar, sense voler analitzar les causes del perquè no funciona, ni de quins “errors” han comés els seus directius, ni tampoc han volgut analitzar si alguns d’aquests “errors” són directament delictius. El Govern els està donant tot el que demanen: voleu diners, doncs aquí els teniu. Els rep a la Moncloa i els dóna un tracte deferent i respectuós.
Els banquers, tot i que potser ara no van sobrats de res, estan força contents amb aquesta situació: si el negoci va bé, els diners són per a mi; si va malament, l’Estat ja ens ajudarà (i no cal recordar que l’Estat només té els diners dels nostres impostos). Un negoci fantàstic! I uns directius que han demostrat ser més vius que bonics a banda de ser uns “mags” de les finances, ja que amb la dèria dels governs de voler fer funcionar el sistema financer, han aconseguit que tothom oblidés les malifetes que han comés.

Entre tant, els “intel·lectuals” del sistema aposten per aquesta espècie de sil·logisme primari: si hi ha problemes en el mercat de treball, cal reformar el mercat de treball. Els punts que esmentat anteriorment, no tenen cap pes pels nostres líders i llavors s’han empescat una solució que tendeix a flexibilitzar el mercat de treball: l’acomiadament lliure (tot i que ho disfressen en una reducció de les indemnitzacions per acomiadament).
Us faig una proposta: si tots pensem en els directius que tenim o hem tingut al llarg de la nostra vida, apostaríeu per deixar de la mà d’aquests directius l’acomiadament lliure? Us sembla que serien unes persones equànimes i que farien fora de l’empresa els treballadors ganduls i els aduladors, o bé al contrari, mantindrien aquelles persones que complissin fidelment les seves ordres sense ni contrastar-les ni discutir-les?
La proposta que fan algunes patronals van en aquest sentit i a mi em sembla que ens durien a una espècie d’esclavatge i submissió que afectaria de forma fonamental a la dignitat de la persona.

Però, qui són els que demanen una reforma en el mercat de treball?
Bàsicament i fora de quatre estudiosos una mica més centrats, el que demanen els executius d’empresa (que d’empresaris no en tenen res) i les patronals empresarials (que mai han volgut cap risc del que en poguessin sortir esquitxats), és l’acomiadament lliure. Tot el demés són punyetes. I, com no són empresaris, s’ho miren des de l’òptica funcionarial; és a dir, volen acomiadar a aquells empleats que no els fan la pilota, els que consideren que potser no els són prou addictes.
No són els empresaris, perquè actualment, en el nostre país i en el nostre sistema econòmic, no en queden de empresaris. ¿O em diran que el President de Telefònica, Repsol, Endesa o qualsevol altra gran companyia banc o caixa, és un empresari? Tothom estaria d’acord en que són funcionaris ben (esplèndidament) retribuïts, probablement prou espavilats i que cap d’ells ha arribat a on ha arribat pels seus mèrits (que segur en tenen), sinó per les seves amistats.
Tinguem clar que els que demanen aquesta reforma del mercat de treball són els executius d’empresa, els que no arrisquen ni un euro de la seva butxaca en la seva empresa i quin únic objectiu és vigilar la seva poltrona.
Des de la meva ignorància no arribo a entendre com pot ser (és possible tan de cinisme?) que aquests directius que tenen més de funcionaris que d’altra cosa, que tenen els seu sou (dic sou per donar-li un nom) blindat, siguin els que demanin un acomiadament lliure.


Conclusió:
La crisi difícilment es pot atribuir als treballadors. Més aviat semblen culpables tot una colla d’executius bandarres que, a més de apropiar-se del que no és seu, no han sabut gestionar el que era de la seva responsabilitat. Si, ja sé que hi ha consells d’administració, però ¿algú ha vist mai implicat en obscures responsabilitats als consells d’administració? ¿algú recorda algun consell d’administració que serveixi per altra cosa que per escalfar la cadira i cobrar substancioses mamandurries? Per tant, els consells d’administració queden exempts de culpa (és com quan hi havia els llimbs on anaven a parar els innocents).
La participació en la renda nacional cada vegada és més petita per part dels treballadors.
El que actualment hi hagi 4 milions de treballadors sense lloc de treball, fa entreveure que no hi deu haver tantes dificultats per acomiadar treballadors.
Els qui proposen la reforma del mercat de treball són els que tenen els seus ingressos blindats (de forma obscena). Els golden parachute els assegura una vida còmoda i fàcil per la resta de la seva vida, a ells i als seus descendents fins a la cinquena generació. I perquè això sigui possible cal aconseguir un acomiadament lliure.
Amb tot aquest panorama que Déu hi faci més que nosaltres!

El drama de l'avortament

És possible diferenciar la llavor de la planta?

Altra vegada tenim sobre la taula un tema polèmic, on, per damunt de les creences, la ciència i la bioètica, priva la visceralitat, el cinisme i la hipocresia.

La prova del que apunto en el paràgraf anterior és que hi ha molt soroll sobre aquesta qüestió i que els que fem més soroll som els homes, quan, com tots sabem, qui realment pateix les conseqüències d’aquest drama són les dones (aparquem per un moment la situació dels embrions).

Sobre la Reforma de la Llei de 1985
En el seu dia aquesta llei va despenalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. Eren els temps en que les dones benestants anaven a avortar fora de les nostres fronteres i tots ens quedàvem tan tranquils.
La situació actual és que tenim una Llei poc satisfactòria perquè permet un ampli marge de discrecionalitat a la interpretació i, per tant, no ha solucionat determinats problemes. Si això és així, sembla lògic que es proposi una reforma.

Entre tant, els manifests i contra-manifests proliferen. Però de tot el que jo he sentit i llegit hi ha algunes consideracions que penso són fonamentals. Una d’elles és que deixar en mans de la ciència coses que la ciència no pot resoldre, és un mal camí.
La ciència no ens podrà dir mai a partir de quin moment un projecte de vida adquireix la condició d’humà, de persona. I si no podem entendre aquest punt de partida difícilment ens posarem d’acord en altres coses.
El que hauria d’estar present en aquesta reforma són els principis de la democràcia. La societat té dret a dictar normes per procediments democràtics, i no s’hi val a que aquells a qui no els hi agraden o pensen que van contra les seves creences, les deslegitimitzin.
Les campanyes promogudes en favor o en contra de la reforma d’aquesta Llei van doncs més lluny d’una suposada resposta ètica, i qüestionen la legitimitat parlamentària, que és qui té la facultat d’aprovar les lleis. En cas contrari, estaríem dient que la democràcia no serveix per a governar-nos. I mentre algú no em demostri que hi ha un altre sistema millor, jo sempre defensaré el sistema democràtic i n’acceptaré les conseqüències.

Precisions sobre l’evolució de l’embrió i el moment màgic en que se li infon l’ànima.
Sembla doncs prou raonable i clar distingir entre una llavor i una planta, i el que ve a ser el mateix (només com a exemple) que un embrió no és pas un nen ni una persona, i deixo als científics que discuteixin com s’ha de resoldre aquesta qüestió.
La continuïtat genealògica cel·lular diferencia les etapes d’un mateix organisme, sense que vulgui dir que un conglomerat cel·lular d’un embrió sigui capaç de desenvolupar les funcions d’un ésser independent, i no diguem ja d’altres funcions més evolucionades com la de pensar.
I segurament encara és més arriscat passar a la teoria que un grumoll de cèl·lules en un estat tan elemental ja li es assignada una ànima, o d’una altra manera que quan l’òvul rep l’espermatozou en el mateix instant ja rep l’ànima.

No a la barra lliure per l’avortament
El que sigui absolutament discutible el moment en que un conjunt de cèl·lules reben el qualificatiu d’humà, no vol dir que s’hagi de promoure l’avortament lliure. Ni molt menys! Cal tenir en compte que cada vegada que hi ha un avortament vol dir que s’ha generat un drama humà en el seu origen i, per molts motius, hem de limitar aquests fets.
Ni la Llei del 1985 ni la reforma que es pretén ara, suposen barra lliure sobre aquest punt. És més, sembla prou clar que l’actual Reforma vol reduir determinats casos d’indefinició que l’anterior Llei no contemplava i deixava un marge de decisió que fàcilment es podia convertir-se en abús o una mala aplicació.
Per tant, d’ón surt i com es justifica aquesta visceralitat contra la Reforma? Ningú amb el cap sobre les espatlles defensa que l’avortament sigui una cosa intranscendent. Ben al contrari. Per les dones, l’avortament suposa un drama, un trauma i una tragèdia i per la nostra societat hi ha una voluntat ferma de fer que aquests episodis siguin els mínims.
Segurament tots estaríem d’acord en que la prevenció, és una situació infinitament millor que la interrupció d’aquest embaràs no volgut o amb uns determinats riscos incorporats (per la mare o pel fill). Però aquí tornem a topar amb algunes dificultats, doncs hi ha prohibicions expresses en la religió majoritària d’aquest país en utilitzar formules anticonceptives.
Els humans es diferencien de les altres espècies pel sentit de la responsabilitat. Però la realitat fa que molts homes voldrien engarjolar a les dones que avorten, tot i que, aquests, són els primers en abdicar de qualsevol responsabilitat en el moment d’una fecundació no volguda. Per tant, aquests individus que no han sigut capaços d’assumir responsabilitats haurien de ser més curosos en les seves declaracions i conviccions. L’opinió ha de venir emmarcada en un àmbit de responsabilitat, d’amor i d’objectivitat. Les creences, per molt legítimes que siguin, són una altra cosa.

Les dones, sofreixen en primera persona els efectes dels embarassos no desitjats, per descuit, per violació o ves a saber perquè. Però a l’home no el trobes mai enlloc, o més ben dit, si que el trobes, a les manifestacions antiavortistes. Per tant, amics mascles, feu el favor de ser més prudents en les vostres declaracions i sobretot no confongueu les vostres creences amb les realitats i, com a mínim, sigueu conseqüents.

Podria exemplificar amb casos i arguments que anirien en els dos sentits: a favor i en contra de la reforma que es proposa. Seria molt fàcil fer demagògia. Per una banda tindríem el nombre d’avortaments a l’Estat espanyol, i si, sense cap més reflexió, qualifiquem durament aquest fet, el resultat és francament obscè, esgarrifós, ens mostra una societat sense sentiments, sense valors, sense principis. Per l’altra, trobem casos flagrants de comportaments cruels, cínics i hipòcrites, per part de la societat, de les autoritats i de determinats grups cristians, on no hi ha ni compassió ni misericòrdia i fins i tot diria que no hi ha ni seny, però em sembla que tot això més aviat enterboliria el debat. Per aquest motiu me’n abstinc.

Per últim i ja entrant en el terreny de les creences, penso que la religió de Crist ha sigut sempre una religió compassiva i amb una forta base d’amor entre els homes (ho diuen els Manaments de la Llei de Déu: estimeu-se els uns als altres, o bé Mateu en el Sermó de la Muntanya: estimeu el vostre enemic), i no com segurament demanen alguns membres d’aquesta comunitat que enyoren una religió punitiva, obscura i tenebrosa, ben al contrari del que diu l’Evangeli i del que va difondre en la seva doctrina el nostre estimat Papa Joan XXIII.

L’avortament és cosa de dos
Si la fecundació d’un embrió és cosa de dos, com no ho ha de ser la seva destrucció? Això no obstant alguns dels que reclamen un paper per l’home en aquesta decisió, són els primers en cames ajudeu-me quan es produeix el problema i cal assumir alguna responsabilitat.
No fa gaire vaig tenir ocasió de visitar el Monestir de Yuste, que, com tots sabem, va ser el lloc on, desprès d’abdicar, Carles V es va retirar a resar i demanar a Déu perdó pels seus pecats.
Ens van explicar una història que gairebé tenia oblidada. La història de Jeromín, un fill il·legítim de l’emperador al qual no va voler reconèixer fins que va tenir la mort a ran del nas. A Yuste, l’emperador va rebre aquell noiet que no havia vist mai i de qui no n’havia volgut saber res. A partir d’aquell moment ja no es va dir Jeromín, sinó Juan de Austria i va passar a la història per diverses facècies que no venen al cas.
És il·lustratiu el comportament d’aquest emperador cristià, defensor a ultrança del cristianisme, que segurament ara seria un dels defensors d’això que en diuen el dret a la vida, però que quan va deixar prenyada a una senyora alemanya se’n va desentendre del tot i no va deixar que se li acostés de cap manera ni ella ni el fill. Si hem de ser sincers segurament hauríem de reconèixer que Carles V va ser una persona malvada, per més que es passés la vida resant.
Però sense desviar-me del tema el que vull posar de relleu és el comportament de molts homes, alguns d’ells defensors de la vida, però que no volen assumir ni compartir la més petita responsabilitat amb la dona que han deixat embarassada.

Què té a veure Carles V amb el tema de l’avortament? Doncs senzillament que si en un any (2007) hi va haver cent mil avortaments, gairebé podem assegurar que hi va haver cent mil homes que van fugir d’estudi, que van declinar tota responsabilitat i, com a molt, per compensar, avui defensen el dret a la vida i fan veure que s’escandalitzen, tal com retreia Jesús als fariseus.

La proposta de reforma de la Llei de l’avortament
Segons els proposants de la reforma es pretén resoldre zones d’indeterminació de la Llei del 85. Hi ha dues novetats que sobresurten: es configura l’avortament com una dret de la dona, i ja es deixa la decisió a les noies de 16 anys. No em ve de gust argumentar en favor o en contra.
El que si convindria és que tots tinguéssim clar que cada vegada que una dona arriba a la conclusió que el mal menor és avortar, la societat hi surt perdent i que si alguns voldrien penalitzar a la dona avortista em sorprèn que no s’inclogui dins d’aquest “crim” els homes que abdiquen de les seves responsabilitats. No serà que encara estem en una societat manifestament primària, dogmàtica i masclista?