Fernández Díaz, un cas com un cabàs

Fernández Díaz és un bon noi, tal com acostumem a dir quan algú és més just que un pany de cop. És un home cristià, integrista, que vol dir malvat, és un home fidel, als seus interessos, és un home polític, que en sa puta vida ha fet res més que escalfar cadires del seu partit i mai ha baixat del cotxe oficial des que va fer la primera comunió.

El seu currículum és força lamentable, però ara n’ha fet de l’alçada d’un campanar i continua fent l’imbècil, i ell mateix s’autoconvenç  que és un màrtir, que hi ha una campanya contra el seu patriotisme de pedra picada.

Veient com van les converses amb els seus amics, seria interessant tenir la gravació de la seva trobada amb Rodrigo Rato.

Sí que plegarà, està clar. Però ho farà amb deshonor. Ell ja hi està acostumat però és tan “bon noi” que no se’n assabenta.

Rivera, un altre "petit Nicolàs"

Albert Rivera és un home eixerit que ha demostrat ser un bon navegant. Està clar que el seu partit és intranscendent, però si els altres partits li donen una visibilitat que no li correspon, per què no utilitzar-la?

Avui Rajoy l’ha rebut a la Moncloa i el “petit Albert” està més content que unes Pasqües. Ja he dit que és un home espavilat i que sap negar el que ha dit deu minuts abans amb una total seguretat i impertorbabilitat, el seu rostre ni enrogeix, és dur com el ciment. Els seus, que estan fets de la mateixa pasta, aposten per lluitar contra la corrupció, però tots veurem com donen suport —sentit d’Estat— a Rajoy, el cap visible de la corrupció més corrupta i mafiosa que mai hem vist des de la Transició, i fins i tot veurem com se’ls dóna algun càrrec.

Com el petit Albert és un home educat ha actuat com si fos l’amfitrió,i li diu a Rajoy on s’ha d’asseure i si cal que es donin les mans una i altra vegada.

Només caldrà esperar a veure si li donen alguna llonganissa i s’oblidarà de totes les bajanades que ha dit durant la campanya.

La fiscalia es queixa

Els fiscals estan queixosos perquè se’ls imputa una politització superior a la de ser un cos jerarquitzat (el que digui el ministre de l’interior ja ni m’interessa).

Si és així deuen tenir raó. Això  no obstant encara espero llegir el comunicat de la Fiscalia en la que desmenteixen ser els afinadors de les causes il·lícites promogudes pel ministre de l’interior.

Quan hi ha un fet delictiu d’aquesta dimensió correspon que algú digui que la fiscalia s’absté de fer el que li manen els polítics, especialment quan té una vesant delictiva. Mentre no ho facin tenim el dret de pensar que col·laboren en tot el que calgui. A sus órdenes ministro!

Bé, espero amb ansietat aquest comunicat.

Per què no es va formar govern el 20-D?

La versió oficial del PSOE i C’s, és que la culpa és de Podemos. Diuen que no es van voler unir a l’única possibilitat de fer fora a Rajoy. Ho diuen i repeteixen com si fos un mantra. Però en realitat, què va passar?

Doncs molt simple, com tots sabem el PSOE i C’s van signar un pacte al que després van convidar a Podemos, quan ja estaven contrets uns determinats compromisos, entre els que evidentment no hi entraven cap concessió a Catalunya. Un pacte subjecte a discussió però no a modificació, per part dels nous adherits.

Si ho contemplem a poc a poc, veurem que el que van fer aquests dos partits, d’entrada va ser un pacte contra natura. Se suposa que el PSOE és un partit d’esquerres i que C’s, encara que eviten definir-se, està clar que és un partit de dretes. Potser seria més exacte dir-ne un partit socialdemòcrata i un partit de la ultra-dreta, respectivament.

La pregunta que hauria de respondre Pedro Sánchez és, quina va ser la causa profunda que va fer que signés una aliança amb un partit tan extravagant com C’s? Si tingués valor de dir la veritat la principal raó és que la seva executiva havia establert unes línies vermelles respecte al que se li autoritzava a negociar. Van ser els barons del PSOE, la lideresa andalusa Susana Díaz i aquell ex-president que es diu Felipe González, els que no van deixar marge de negociació, i més encara quan van dir que a Catalunya ni l’aigua. És una mostra de com entenen la democràcia.

Però tornant a l’assumpte. ¿Es pot admetre que culpin a Podemos de no haver permès un govern de “progrés” amb individus tan carpetovetònics com Pedro Sánchez i Rivera? Es pot admetre una conducta, induïda, però executada per Pedro Sánchez, de pactar amb la ultradreta i no voler ni parlar amb Podemos fins que tot estès lligat?

Per tant, que PSOE i Ciudadanos deixin de fer l’imbècil i diguin les coses pel seu nom. Ni un ni l’altre volien pactar amb Podemos. Era una qüestió ideològica. Podemos són comunistes, més tard socialdemòcrates o el que vulguin, però no diuen les bestieses que diuen els seus partits i concreten una mica més.

No hi va haver govern de progrés perquè C’s va posar tots els pals a les rodes i l’executiva del PSOE s’hi va negar. I no hi ha res més. Girem full i deixin de dir bajanades! Ara sabem quin va ser el paper de cada partit en aquesta comèdia.

Partits Constitucionalistes

(carta publicada a l'ARA el dia 1.7.2016) 

 

Una vegada més hem vist la veritable cara dels partits “constitucionalistes”. Són els que donen cobertura a la corrupció amb entusiasme. La Mesa del Congrés, formada per PP, PSOE i Ciudadanos, donen tota la protecció a l’indigne ministre de l’interior, i l’eximeixen de donar explicacions per les seves gravíssimes actuacions.

Però a partir d’aquest dia, que cap d’aquest partits em torni a parlar de regeneració política. No hi creuen. No la volen. S’hi troben còmodes en el fangueig.

Encara no entenc com es van celebrar les eleccions del dia 26. Els partits polítics, si tinguessin una mica de dignitat, haurien d’haver avortat les eleccions. No es podien celebrar mentre es mantingués al front com a àrbitre i controlador un home tan deshonest i trampós com Fernández Díaz.

Potser sí que el PP ha promès a la mesa del congrés que l’apartarà ara de forma immediata, però el que havien d’haver fet els partits honestos, és retirar els seus candidats del dia 26 i demanar als ciutadans que no anessin a votar.

Saben aquests partits que són els col·laboradors necessaris i tenen tanta o més responsabilitat que els mateixos delinqüents?

Què més ha de passar...

perquè un partit com el PP desaparegui del mapa?

Al PP li han passat totes les desgràcies, o no són desgràcies? Tots els tresorers del partit li han fet llufa, tots els ministres han mostrat abastament la seva incompetència, la seva manca de moral i d’honestedat. Si no ells directament, sí per donar suport a persones indesitjables i per convertir les Institucions de l’Estat en Institucions extractives.

És el primer partit de la història acusat pels jutges de falsedat en els seus comptes, de blanqueig de diner, de prevaricació, d’utilitzar les institucions de l’estat en benefici del partit, d’apropiació indeguda i no sé quantes coses més. El campió mundial de la corrupció.

Tenim sobre la taula el cas Bárcenas, el cas Taula, totes les institucions valencianes del temps del PP, totes les institucions madrilenyes que han estat a la vora de la Esperanza Aguirre, i ara només li ha faltat que el seu inútil ministre d’interior, a més de delinquir —presumptament— creï falsedats al voltant dels competidors polítics, obrint expedients i informant a diaris de suposades corrupteles de polítics competidors que han resultat falses, creant una policia política com la Stasi. I tal com va dir el professor Cotarelo, ens podem refiar d’un home amb aquesta pinta com a àrbitre en la contesa electoral recent? Creieu que el ministre no és capaç de posar la mà a les urnes per decantar el vot cap on li convingui? Jo no n’estic segur i crec que s’hauria hagut de demanar observadors internacionals.

Aquesta és una simplificació del que és el partit procedent del franquisme dirigit en el seu dia per un president —Aznar— que va ser enxampat liquidant els seus impostos fraudulentament, que té moltes coses a explicar dels seus negocis amb Líbia, amb Murdoch i amb països sud-americans. En definitiva, que no se sap d’on ha sortit la seva fortuna. Que ens va ficar en una guerra basant-se en mentides i encara no ha demanat perdó.

El seu successor Rajoy, és un home de fiar? Encara no s’ha aclarit el cas del sobres amb percepcions extres, diner negre, a la cúpula del partit, i el que és més greu, la seva política de inanició ens ha dut a un enfonsament econòmic de les classes populars, a un estat més endeutat de la història, a unes cotes d’atur inimaginables. Mentre les seves polítiques han dut a la misèria a una gran part de la població.

Però Rajoy és un home entranyable, un home que m’entendreix, amb el seu caminar ràpid, els seu braceig una mica ridícul de Chiquito de la Calzada, la seva dislèxia profunda, la seva poca memòria que avui promet una cosa i després se’n oblida i, sobretot, els seus col·laboradors. La Soraya, petiteta però eixerida, la Cospedal que ha tingut moments brillants en la història de la humanitat, els seus ministres, que semblen extrets dels barris baixos de Nàpols, tot plegat fa que te’n oblidis de tot l’anterior.

A Rajoy no li agrada el contacte personal, no es troba bé entre els ciutadans. No sap què dir-los ni què fer. Però quan es troba en la seva salsa, l’home canvia d’aspecte. És un altre home. És un expert en futbol i podria radiar un partit, fer alineacions de futbolistes, posar-se la samarreta de “la roja”.

Davant d’aquest panorama els espanyols han votat altra vegada aquest partit, a aquest líder, i el PP ha tret més vots i més escons que no pas el 20-D. Insòlit! Inimaginable! Trist!

Com ha dit el diputat Rufián, Espanya, no es vol reformar. Què hi fem nosaltres els catalans al costat d’aquests fatxendes?

Si els catalans volem una vida civilitzada on es respectin els ciutadans, a tots els ciutadans, no ens queda més remei que provar amb la independència, que tampoc és segur que ens porti al paradís que cerquem, però al menys ho haurem provat.

L’alternativa de conviure amb els descendents dels visigots no ens du a cap lloc. Provem una cosa nova connectant directament amb Europa per més que tingui molts defectes, on segurament la convivència serà més fàcil.