El
president del Govern Central no para de repetir una lletania: només es pot fer allò que s’ajusti a la
Constitució. I, per reblar el clau, afegeix: no parlaré amb el president Mas fins que aquest no digui que anul·la la
consulta.
Doncs
si que anem bé amb aquest sapastre! Això si que són maneres singulars de
dialogar. Podem parlar de tot, menys d’allò que t’interessi a tu. Molt bé senyor
Rajoy, això és un exemple de diàleg.
És
ben clar que a aquest home li va una mica ample tot plegat. El càrrec, la intel·ligència
política, prendre decisions... I no només és aquest el problema, perquè si
mirem al seu voltant tota la colla de ministres pateixen d’algun o més d’un, síndrome
preocupant: el síndrome del talibà, d’aquell que no raona, que només reconeix
com a vertader el que ell pensa, que ha begut en el catecisme de la FAES, que
ha configurat tot allò de les institucions extractives: prendre els diners a
uns per donar-los als altres.
Per
acabar-ho d’adobar, resulta que cap d’ells està en una situació clara d’honestedat,
tots porten algun perdigó a l’ala. Que si diner negre al partit, que si tots
els tresorers han sigut uns bandarres, que si tots ells han rebut retribucions inconfessables
per sistemes inconfessables. No s’aclareix res. En qualsevol país democràtic
això faria temps que s’hauria solucionat i, un a un i tots alhora haurien hagut
de dimitir, i fins i tot més d’un estaria a la garjola.
Però
en realitat el que vull tractar ara és el concepte de llei i legitimitat. Jo
recomanaria al Sr. Rajoy i els seus ministres (que fins i tot algun d’ells deu
haver estudiat lleis) que llegissin la conferència de “El meu cosmopolitisme” de Kwame Anthony Appiah, catedràtic de
filosofia de Princenton que recentment ha publicar el diari ARA i si no entenen
el català ho poden llegir en anglès (suposant que a més del castellà entenguin alguna
altra llengua). Entre altres afirmacions diu: que el cosmopolitisme és la
preocupació global per la humanitat sense el desig d’establir un govern
mundial. No és dons una idea universal sinó també les diferents maneres de
viure, perquè comunitats diferents tenen el dret de viure segons normes
diferents. És un llibret que només val 5 euros, i si no s’ho poden permetre que
me’l demanin que amb molt de gust els ho deixaré. Hi ha altres cosmopolitismes,
com el de Herder que creia que els pobles germanoparlants tenien dret a viure
junts en una única comunitat, però també creia en l’autodeterminació política
de tots els pobles d’Europa.
En tot cas m’agradarà completar aquesta visió amb l’article
de Borja Villalonga al diari ARA (http://www.ara.cat/premium/opinio/Desobediencia-arbitrarietat_0_1162683752.html)
en
el que fa referència al pensador americà Henry Thoreau, conegut pel seu assaig Resistance to the Civil Government (1849)
i exposa amb claredat meridiana la separació entre la legalitat -llei- i la
legitimitat -dret-: “No és desitjable cultivar el respecte per la llei, sinó
més aviat pel dret. L’única obligació que tinc el dret d’assumir és la de fer
el que considero correcte en qualsevol moment”. Thoreau desafia el poder de la
massa, de la majoria i de l’autoritat, i eleva el jo, l’individu, contra els
col·lectius que volen doblegar la seva voluntat i la seva consciència. Thoreau rebla:
“No vaig néixer per ser forçat”.
I per avui, al Sr. Rajoy i a tot el seu govern no li poso
més deures. Quan hagin assimilat aquests conceptes passarem a la segona lliçó.
