Lleis i legalitat

 

El president del Govern Central no para de repetir una lletania: només es pot fer allò que s’ajusti a la Constitució. I, per reblar el clau, afegeix: no parlaré amb el president Mas fins que aquest no digui que anul·la la consulta.

Doncs si que anem bé amb aquest sapastre! Això si que són maneres singulars de dialogar. Podem parlar de tot, menys d’allò que t’interessi a tu. Molt bé senyor Rajoy, això és un exemple de diàleg.

És ben clar que a aquest home li va una mica ample tot plegat. El càrrec, la intel·ligència política, prendre decisions... I no només és aquest el problema, perquè si mirem al seu voltant tota la colla de ministres pateixen d’algun o més d’un, síndrome preocupant: el síndrome del talibà, d’aquell que no raona, que només reconeix com a vertader el que ell pensa, que ha begut en el catecisme de la FAES, que ha configurat tot allò de les institucions extractives: prendre els diners a uns per donar-los als altres.

Per acabar-ho d’adobar, resulta que cap d’ells està en una situació clara d’honestedat, tots porten algun perdigó a l’ala. Que si diner negre al partit, que si tots els tresorers han sigut uns bandarres, que si tots ells han rebut retribucions inconfessables per sistemes inconfessables. No s’aclareix res. En qualsevol país democràtic això faria temps que s’hauria solucionat i, un a un i tots alhora haurien hagut de dimitir, i fins i tot més d’un estaria a la garjola.

Però en realitat el que vull tractar ara és el concepte de llei i legitimitat. Jo recomanaria al Sr. Rajoy i els seus ministres (que fins i tot algun d’ells deu haver estudiat lleis) que llegissin la conferència de “El meu cosmopolitisme” de Kwame Anthony Appiah, catedràtic de filosofia de Princenton que recentment ha publicar el diari ARA i si no entenen el català ho poden llegir en anglès (suposant que a més del castellà entenguin alguna altra llengua). Entre altres afirmacions diu: que el cosmopolitisme és la preocupació global per la humanitat sense el desig d’establir un govern mundial. No és dons una idea universal sinó també les diferents maneres de viure, perquè comunitats diferents tenen el dret de viure segons normes diferents. És un llibret que només val 5 euros, i si no s’ho poden permetre que me’l demanin que amb molt de gust els ho deixaré. Hi ha altres cosmopolitismes, com el de Herder que creia que els pobles germanoparlants tenien dret a viure junts en una única comunitat, però també creia en l’autodeterminació política de tots els pobles d’Europa.

En tot cas m’agradarà completar aquesta visió amb l’article de Borja Villalonga al diari ARA (http://www.ara.cat/premium/opinio/Desobediencia-arbitrarietat_0_1162683752.html) en el que fa referència al pensador americà Henry Thoreau, conegut pel seu assaig Resistance to the Civil Government (1849) i exposa amb claredat meridiana la separació entre la legalitat -llei- i la legitimitat -dret-: “No és desitjable cultivar el respecte per la llei, sinó més aviat pel dret. L’única obligació que tinc el dret d’assumir és la de fer el que considero correcte en qualsevol moment”. Thoreau desafia el poder de la massa, de la majoria i de l’autoritat, i eleva el jo, l’individu, contra els col·lectius que volen doblegar la seva voluntat i la seva consciència. Thoreau rebla: “No vaig néixer per ser forçat”.

I per avui, al Sr. Rajoy i a tot el seu govern no li poso més deures. Quan hagin assimilat aquests conceptes passarem a la segona lliçó.