Acabem de descobrir els “principis
democràtics” d’una institució centenària privada, però que semblava pública: la
Cambra de Comerç de Barcelona.
La seva democràcia consistia en que
pagant s’aconseguia llocs de privilegi, i les grans empreses estaven d’acord
amb aquest sistema. Pagava l’empresa i els beneficis anaven al compte dels seus
directius. Una bonica forma d’entendre la democràcia.
Ara, patrocinats per l’ANC han sortit elegits
uns “impresentables sobiranistes” que han posat de relleu aquestes mancances i
la necessitat de que la Cambra actués en favor de les empreses més petites i
mitjanes.
Quina ha sigut el resultat? No cal
dir-ho. Han guanyat les eleccions amb el consegüent emprenyament dels directius
de les grans empreses que ja no podran potinejar la Cambra.
Ahir vaig sentir comentaris al FAQS
sobre aquest punt. Era el prestigiós economista Sala i Martín qui en parlava, i
tot i que no va voler mullar-se gaire, va deixar clara la seva posició: la nova
junta ha multiplicat per quatre la minvada participació històrica i el resultat
ja l’hem vist, a més ha expressat quina seria la seva actuació de futur. Han guanyat
doncs uns empresaris i han explicitat el que pensaven fer. Res a dir.
En tot cas voldria ressaltar que no es
tracta només d’aquesta institució catalana la que ha incorporat aquesta forma
de procedir. Owen Jones explica en el seu llibre “El Establishment”, que Anglaterra, tot i sent un dels països menys
religiosos del planeta, els bisbes anglicans s’asseuen a la Cambra dels Lords,
cosa que fa que sigui l’únic país, que juntament amb l’Iran, tingui clergues no
electes ocupant escó a les cambres legislatives.
Però potser encara més greu és el que
passa a la City of London Corporation, un reducte de resistència a la
democràcia, una institució que la seva existència es remunta al segle XII, i a
partir del Segle XVI es va convertir en el centre del comerç i de les finances.
Gaudeix d’una sèrie de privilegis que, inexplicablement, han sobreviscut fins a
l’actualitat. La City of London Corporation no està sotmesa al mandat del
Parlament i fins i tot te el seu propi president que s’asseu enfront del
president de la Cambra dels Comuns. El vot correspon a les empreses, no a les
persones, i la majoria d’aquestes empreses son entitats financeres. El nombre
de vots depèn de la grandària de l’empresa. Els vint-i-un dels vint-i-cinc
districtes de la City, el vot correspon a les empreses.
Per tant, l’admirada Anglaterra ha
servit de model als espavilats empresaris que durant molts i molts anys han
practicat una democràcia bananera.
