Prevaricar

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació 3.2.2014, no publicada)

 

Diccionari IEC: Prevaricar: desviar-se del propi deure.

El TSJC ha dictat una resolució en la que empara el dret lingüístic d’una família en contra els drets lingüístics de 35 famílies d’una escola.

Quin nom ha de rebre aquest comportament? Com és que els òrgans superiors de justícia no actuen per corregir aquesta desviació?

Aquest Tribunal ha passat per sobre de de les competències del Parlament català, i ha dictaminat sobre un assumpte en el que no és competent.
D’on ha tret que 25 hores són les que corresponen per a l’ensenyament bilingüe?

Si les Institucions de l’Estat no actuen per corregir aquest tort, és que ja estem —com diu el president Rajoy— en un estat medieval.

 

 

Tenim novetats i no són bones

 

Avui la premsa dóna informació de que els bancs principals del país han tingut uns bons resultats. Així ho confirma pràcticament tota la premsa, però quan et mires els números resulta que la cosa ja no està tan clara.

A CaixaBank el resultats abans d’impostos és de -713 milions i aconsegueixen treure resultat positiu a base dels impostos (crèdit fiscal). Això són bons resultats? El BBVA perd 850 milions el darrer trimestre i no sé que expliquen d’una operació de venda del banc xinés Citic (una operació digna del banquer Blesa), tot i que també tanquen l’any amb resultats positius. El Popular obté uns beneficis inferiors als previstos. És a dir, que la crisi afecta també als bancs en la seva ràtio de morositat i en la cobertura d’insolvències i d’operacions fastuoses. Tot imputable a la crisi.

El que resulta certament curiós és que els principals banquers, que tenen prou feina en endreçar el seu negoci, tots, sense cap excepció es permeten recomanacions del que hem de fer els demés.

Així el Sr. Botín es mostra content que el PP i el PSOE s’oposin a la consulta catalana (de fet aquest senyor sempre ha estat amb el Govern, sigui quin sigui). El Sr. González afirma que es pot créixer a ritmes del 3% si hi ha més reformes (que vol dir rebaixes de salaris i més llibertat per acomiadar); el Sr. Fainé, més prudent, demana un gran acord entre els Governs d’Espanya i Catalunya.

Els mitjans repliquen aquestes veus sense posar-hi cap objecció. Tot els sembla bé. Jo no culpo als banquers d’aquestes declaracions, tot i que penso que la prudència més elemental hauria de fer que s’abstinguessin d’opinar del que no saben i de donar opinions que no interessen a ningú. Més aviat culpo als mitjans de comunicació, que amplifiquen les seves paraules, tot i que potser tampoc no en són culpables, perquè algun d’ells deu estar en el seu consell d’administració i tots els mitjans depenen de la publicitat que aquests senyors els subministren a comptagotes entre els que els són afins.

¿Doncs qui és el culpable de la crisi i de la misèria a la que actuacions irresponsables i mafioses ha condemnat a molta gent? Com demana el Sr. González (BBVA), s’han de poder identificar. Com a norma, jo diria que tots aquells senyors que guanyin o ingressin (que no és el mateix) més de cinc-cents mil euros a l’any, s’abstinguin de donar consells. De res.

I una altra mala notícia: ha perdut el Barça! Però per compensar, avui mateix la Sra. Sánchez Camacho està esbombant a Valladolid que Catalunya és la Comunitat que rep més diners de l’Estat! Cal tenir en compte que el PPC i la Sánchez Camacho defensen Catalunya. Val a dir que aquesta informació la devia obtenir de l'enregistrament que va fer a La Camarga on es va parlar de sexe i de poca cosa més. És bonic veure com aquesta senyora estava parlant a Valladolid amb el senyor López del Hierro. Devien parlar de les seves experiències en el món dels negocis? De res.

 

 

 

Remodelacions d'estadis de futbol

 

Com sigui que l’economia ja funciona, ens podem preocupar de coses que ja no són tan essencials. Així ha sorgit la idea (gairebé coincident en el temps) en remodelar els estadis del Barça i del Real Madrid.

El que uns directius del futbols se’n preocupin està bé, és la seva feina i ja se sap que encarregar unes obres quantioses sempre produeixen beneficis a l’economia d’algú o altre. Com diria un amic meu, sempre ha estat així i per tant està bé.

Vull creure que quan planifiquen aquestes obres faraòniques deuen tenir diners en efectiu en algun calaix, doncs no crec que sorgeixi algun altre CajaMadrid/Bankia que s’arrisqui a finançar aquests disbarats. Els bancs o millor dit, els banquers, suposo que hauran posat seny, si més no durant un parell d’anys, i es dedicaran a finançar empreses i negocis productius. O estic equivocat, perquè potser ja tenen més o menys lligat el finançament prioritari amb alguna gran entitat financera per coses tan necessàries com els estadis de futbol? De totes maneres veient el personal que pul·lula per les llotges d’aquests estadis ja no ho veig tan clar.

El ministre Montoro proposat per premi Nobel d'economia... i de cinisme!

 

El PP, tot i les ajudes de l’exministre Borrell i altres il·lustre economistes a sou (per cert com és que aquests tècnics del Ministeri no treuen pit? És que se’n donen vergonya?), està superant totes les imaginacions possibles quant a barrabassades. Una d’elles, la que avui em refereixo són les balances fiscals.

Rajoy havia dit que posaria les balances fiscals a disposició dels ciutadans. Ho havia dit ell i havia sigut un compromís en seu parlamentaria d’ell i de Rodríguez Zapatero.

Ara han vist que tot i fent totes les manipulacions possibles no els surten els números que els hauria agradat per mantenir que Catalunya viu gràcies a les transferències del Govern central.

Què se li acut al ministre Montoro? Doncs un invent que serà la riota de tots els països civilitzats. Havia de portar els números a la “campanya de Barcelona”, però els seus “tècnics” encara no els tenen a punt. El que ha verbalitzat és un discurs surrealista. Entre tant el que està fent són ajustos fiscals. Ha començat per cultura, que com tothom sap cal  protegir el tràfic d’obres d’art i antiguitats, segurament perquè deu ser un negoci en que el PP està implicat. També és urgent declarar protegit fiscalment les falles valencianes. S’admeten apostes, què més farà aquest ministre inútil?
La marca "España" camina.

Mariano té un pla

 

Mentre el partit més corrupte de tots els temps —el PP— desembarca a Catalunya per evangelitzar i comunicar la bona nova, els atacs indiscriminats contra els catalans i Catalunya no deixen de fluir.

La senyora Cospedal afirma que Catalunya no és viable, que no permetran cap secessió, que Catalunya viu gràcies als diners que envia Madrid i moltes coses més. Demà està previst que vingui el ministre Montoro a explicar més temes econòmics, segurament explicarà les balances fiscals de la mateixa manera que ho ha fet l’exsecretari d’Estat i exministre socialista José Borrell, és a dir, enganyant o potser el que és pitjor, explicant una cosa que no entén.

Cal contradir i replicar totes aquestes manifestacions? Resulta fatigant i la meva salut se’n ressent. Vull creure que en les properes eleccions, tant si estimem Catalunya com si estimem Espanya, traurem del poder aquest Govern del PP, liderat per un pusil·lànime i format pels ministres més incompetents i cínics (fins i tot en les seves creences) des que vam abandonar el franquisme.

En les trobades de la creuada, la nostra lideresa Sánchez Camacho, de trist currículum i cadàver polític en descomposició, treu pit i no para de dir bestieses, insulta els que no pensen com ella o com el PP i cada vegada és més irrellevant, fins i tot partits com el de Ciudadanos (que ja és dir) se la cruspiran.

Les notícies que ens arriben dia a dia són desesperants. Ens confirmen que estem en mans de mafiosos. Avui, en el judici de Blesa, el seu advocat s’ha permès amenaçar al nou jutge, dient-li que si segueix per aquest camí li passarà el mateix que al jutge Elpidio. I aquest advocat encara no està a la presó, ni la fiscalia ni cap òrgan del poder judicial ha dit ni mu. Mario Puzzo té material per una saga més sagnant i corrupta que les que fins ara ha escrit.

Decisions unilaterals

 (carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 18.1.2014)

El president Rajoy diu que no es pot dialogar amb el Govern català quan aquest pren decisions unilaterals. La veritat és que cada vegada has de prendre més til·la per aguantar les afirmacions de don Mariano Pinotxo.

De totes maneres en aquests afers l’ajuden els mitjans de comunicació afins al poder, o bé aquells que només volen quedar bé (cas del Grup Godó, on els seus tertulians mai s’obliden de dir que la voluntat de no dialogar està en les dues bandes).

Però independentment de qui tingui la culpa, vol el Sr. Rajoy una actitud més amable que la d’un Parlament català que acorda demanar al Parlament espanyol que li traspassi unes facultats que segons la Constitució són traspassables? Creuen de veritat tots aquests dogmàtics del poder central que tot el que no estigui previst en la Constitució està prohibit?

Preferiria que el Sr. Rajoy digués la veritat, o sigui, que fan el que fan perquè els dona la gana i per alguna cosa tenen la majoria. Si fos així, entesos, ja veurem com hem de respondre. Però per favor no parli de decisions unilaterals ni de voluntat de dialogar. No se’n foti més de nosaltres!

 

150.2

Els nostres representants van aprovar demanar al Govern central que traspassi a la Generalitat les facultats per a convocar un Referèndum

 

Ahir el Parlament va aprovar aquesta resolució. Unes cinc-centes persones estàvem davant del Parlament donant suport a que s’aprovés la proposta.

Veiem entrar els parlamentaris, uns amb naturalitat, altres amb molta pressa. Uns aplaudits, els altres amb crits d’independència.

També hi havia mitja dotzena de persones que van començar a cridar allò de “Cataluña es España” amb banderes d’Espanya. A mesura que venien més i més persones favorables a la independència, els unionistes espanyolistes van optar per desaparèixer.

Un representant de l’ ANC va agrair el suport al acte important i transcendent que havia de tenir lloc en el Parlament. També va recordar que aquest suport sempre havia de ser pacífic, cordial i lliure.

Els parlaments dels portantveus se sentien des dels altaveus a l’exterior. Hi van haver discursos emotius i altres irritants, no només pel contingut, sinó per les formes. Veus il·lusionades, entusiastes, amb contenció en l’expressió i en les formes; altres agres, emprenyades, repetitives, insultants... el de sempre, sense arguments.

Els de fora ens preguntàvem: No han de tenir veu les dissidències dintre un partit? S’ha de seguir les consignes de la direcció del partit sense cap possible dissidència? Es permeten en votacions transcendentals com en la dels toros, la dissidència (per ser un tema de consciència) i en canvi en la més important del país, no?

Més tard els formadors d’opinió afegien llenya al foc dient que la proposta presentada no servia per a res, perquè no era legal, no estava previst en la Constitució, no seria ni considerada per govern de Rajoy, etc.

L’emoció estava dintre el Parlament, però també a fora. Es cantava L’estaca i la veu es trencava. Hem donat un pas més en la bona direcció. Senyors parlamentaris, ahir vàreu fer una bona feina.  No esperàvem altra cosa de vosaltres.