Com no podia ser
d’altra manera, les comparacions entre els processos dels dos països estan a
l’ordre del dia.
Una de les
diferències, però, està en la manera de ser dels intervinents en el procés. Joan
Tapia (El Confidencial 5.2.2013), bon coneixedor de tots aquests temes, diu que
entre altres coses les Constitucions dels dos països són diferents, en el
sentit que al Regne Unit la Constitució és oberta, mentre que a Espanya la
Constitució és tancada. I afegeix que els anglesos són més pragmàtics que els
espanyols... i que els catalans. També diu que Cameron no és Rajoy i que en el
seu govern no té ministres provocadors (s’ha oblidat de dir i també estúpids)
com Montoro, Wert i molts altres. Diu moltes més coses interessants, entre
d’altres que Unió Democràtica i el PSC volen que es faci una pregunta que
permeti altres opcions que no siguin la independència i ja sabem tots que el
Sr. Duran i el PSC encara no s’ha assabentant que les manifestacions de l’11 de
setembre de 2012 i la Cadena Catalana de 2013, no demanaven res d’això, sinó
que demanaven la independència. Per tant, si volen aquesta pregunta que se la
guanyin; que organitzin cadenes i manifestacions en favor de la seva opció,
però que no barregin les coses al seu gust i que deixin de marejar la perdiu.
La versió de Joan
Tapia està bé, però la veritat que és una interpretació que no m’acaba de fer
el pes. M’agrada més l’explicació de Montserrat Guivernau, en el sentit que la
cultura política és diferent al Regne Unit i a Espanya. Mentre que a Espanya la
democràcia és encara jove i no molt arrelada, al Regne Unit té un fort
arrelament entre els ciutadans i els polítics, de centenars d’anys. El Regne
Unit tampoc ha patit cap dictadura recentment. I si contemplem el transcurs de
la història veurem que al Regne Unit els escocesos foren integrats i
s’incorporaren voluntàriament a la Unió fa uns 300 anys, el mateix període de
temps en que Catalunya fou vençuda per les tropes franceses i incorporada per
la força i la violència a un estat amb tics totalitaris. Posteriorment, els
catalans no foren integrats sinó que foren marginats de l’imperi.
Pel que fa a les
Constitucions cal aclarir que cap Constitució del món preveu la secessió d’una
part (o nació) del seu territori (hi ha l’excepció del Sudan i en el seu temps
de Sèrbia i Montenegro), i tot i aquesta realitat veiem que des de 1945 a l’ONU
hi havia 45 estats, mentre que avui en dia n’hi ha 193, i el nombre d’estats és
de 243 Estats; és a dir s’han multiplicat per 4 en poc més de 50 anys. Per tant
sembla que tota aquesta verborrea d’units
millor no s’adapta gens ni mica a la realitat.
Després es poden
afegir moltes altres coses, com l’endèmic menyspreu castellà respecte els
catalans i el maltractament econòmic, la voluntat de suprimir la llengua
catalana i la manipulació de la història i l’adoctrinament de la població per
suprimir tot el que faci olor a nació diferenciada de l’Estat espanyol. Però
això ocuparia moltes més pàgines.
