Eminents juristes opinen i dictaminen sobre el tractament de la monarquia a la Constitució (sense anar més lluny avui mateix Javier Pérez Royo diu: “El Código Penal es un límite a la persona del Rey por muy inviolable que la Constitución lo proclame”. Però fins i tot per damunt d’aquests dictàmens fonamentats, hi ha el sentit comú, el sentit de justícia, la necessitat de no tenir una Constitució bananera.
No crec que hi hagi cap altra Constitució en tot el planeta que protegeixi (i gairebé incentivi) la corrupció a la més alta institució de l’estat com ho fa la Constitució espanyola. En el seu moment els “pares de la pàtria”, com s’autoanomenen una sèrie de galifardeus, van consentir -segurament amb alegria- la immunitat, impunitat, inviolabilitat de la persona que encarni la monarquia. Segurament el dia que es va aprovar la Constitució deurien dir: “avui és un gran dia per la història d’Espanya”. I es van quedar tan amples!
Però això passava en uns anys foscos, complicats, encara entre persones que no tenien prou clara la distinció del deure, la honestedat i la decència, es podia tirar endavant un text com el que es va sotmetre a aprovació. Però avui, en el segle XXI, mantenir la “legalitat” d’aquesta protecció a la corrupció no és digne d’un estat de dret. Els partits polítics que li donen suport (sí, sí, els que es diuen constitucionalistes...) estan donant cobertura a aquests comportaments delictius, potser perquè ells també delinqueixen, potser pel síndrome d’Estocolm, potser perquè ells també estan afectats per alguna tara mental, ves a saber... però el fet és que estan donant ales a la corrupció i delinqüència de la més alta institució d’aquest estat.
És evident que ni uns ni altres (ni els que van proposar el text de la Constitució de 1978, ni els partits polítics actuals) coneixen la història de la saga dels borbons. No només des de Felip V a Espanya, sinó també des de Lluis XIV, Lluis XV, Lluís XVI a França, ha sigut una saga de tarats, corruptes i inútils, i encara segurament hi deu haver hagut el factor regeneratiu de les relacions extramatrimonials de tots aquests reis i reines que tot i la procedència d’aquestes relacions, en alguns casos caiguts en la prostitució, potser van millorar la raça. Si els pares de la pàtria i els partits polítics actuals coneguessin el pedigrí dels borbons, potser s’ho haurien pensat dues vegades abans de lliurar-los a les pràctiques perilloses, però no ho van fer, havien quedat abduïts pel fet que les monarquies venen directament del designi de Déu.
Pel que fa a les malifetes reials cal saber que sempre han sigut conegudes pels diferents presidents dels governs democràtics posteriors a 1978, i que aquests, van callar com a morts. Per què ho van fer? I també cal estar preparats perquè la justícia absolgui a Juan Carlos de tots aquests delictes, que no són targetes black de 300 mil euros, o dipòsits a Jersey de 10 milions. Estem parlant de xifres molt més importants. Només en un exercici de raonabilitat, algú pot acceptar que Juan Carlos regali 65 milions d’euros a una amiga seva a no ser que tingui deu, vint o 80 vegades més de diners amagats en algun altre paradís fiscal?
Ara veurem la decència dels polítics i dels jutges. Pel seu comportament els jutjarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada