dimarts, 4 de juny del 2019

Sobre el risc financer després de l'1-O

OPINIÓ

Sobre el risc financer després de l’1-O

Aquesta set­mana s’ha par­lat de l’informe que va pre­sen­tar la comissió d’eco­no­mia del Col·legi d’Eco­no­mis­tes rela­tiu als efec­tes econòmics de la reacció de l’Estat al referèndum de l’1-O. L’informe des­cansa en les apor­ta­ci­ons de 10 experts, agru­pa­des en tres debats públics que es van cele­brar: un sobre el 155, un altre sobre fugues de seus soci­als i el ter­cer sobre la reti­rada de dipòsits a càrrec del sec­tor públic dels dos bancs que tenien seu a Cata­lu­nya; és a dir, Cai­xa­Bank i Banc Saba­dell. Sobre aquest tema dar­rer, el de la reti­rada de cop i volta de milers de mili­ons per part d’enti­tats públi­ques (Renfe, Adif, Puer­tos del Estado, RTVE,...) per forçar que des­lo­ca­lit­zes­sin la seu, no som cons­ci­ents del risc en què es va incórrer... per als dos bancs, i tal vegada per al con­junt del sis­tema finan­cer espa­nyol. Gerard Palacín, un ex-alt càrrec de La Caixa, on va tre­ba­llar durant 48 anys, ens adver­tia del pro­blema. El mateix Banc d’Espa­nya havia afir­mat que una sor­tida sob­tada de dipòsits de 1.000 mili­ons podia arri­bar a ser fatal per a l’enti­tat finan­cera que sofrís la pèrdua. No en van ser mil, sinó uns quants milers en el que, en opinió d’aquest expert, podria ser qua­li­fi­cat, ras i curt, de cop d’estat. Econòmic s’entén. I que podia haver tin­gut uns efec­tes pit­jors que els que va tenir el cas de Leh­man Brot­hers, que va pro­vo­car el tras­bals finan­cer més impor­tant de les dar­re­res dècades a escala pla­netària. No dubto que algú estu­diarà en el futur el risc en què es va incórrer amb la jugada temerària de l’Estat espa­nyol. D’acord amb Palacín, cap dels argu­ments que es van fer ser­vir per jus­ti­fi­car la fuga de les dues seus ha aguan­tat el pas del temps: el valor de les acci­ons dels dos bancs ha bai­xat; els cli­ents no ren­di­bles s’han que­dat sense banca al ter­ri­tori i, sobre els emple­ats, els aco­mi­a­da­ments no han parat d’aug­men­tar. I és que, en rea­li­tat, pot­ser no eren jus­ti­fi­ca­ci­ons tècni­ques, sinó polítiques. Pen­sar que tot això ho va fer qui vigila per l’esta­bi­li­tat del sis­tema econòmic i finan­cer fa, sen­zi­lla­ment, pànic.