Aquests
dies podem veure com actua la justícia. La fiscalia i les seves preguntes
insistents, estúpides i tramposes. La fiscalia només vol una cosa: deixar clar
que el que pensen a priori dels presos polítics és la veritat, i tot va
encaminat a fer coincidir aquestes dues coses: el seu pensament i la “veritat”.
Resulta
més aviat indignant aquesta actuació tramposa dels fiscals —tots— fent les
preguntes com més fosques possibles, pregunten coses que ja saben i que estan
clares com l’aigua clara, intenten fer caure als presos polítics en declarar no
sobre fets, sinó sobre intencions. Intenten de forma continuada barrejar uns
fets que difícilment els presos polítics poden recordar. Més, tenint en compte
que porten més d’un any de presó, en el que no han pogut preparar-se de forma
eficient per a contestar a aquests interrogadors que viuen una vida còmoda,
confortable i que fa molts mesos quina única feina és intentar empresonar quan
més temps millor els presos polítics. Els importa un rave que cada dia els
presos polítics dormin malament, amb fred, amb incomoditats d’espai i de
trasllats, sense possibilitat de preparar-se i acudir amb tranquil·litat davant
els ferotges i primaris interrogadors.
Em
resulta incomprensible que aquests fiscals, teòricament preparats, com fan
perdre el temps i els nervis als presos polítics (o és ja una tècnica inhumana
per deixar els presos polítics amb la guàrdia baixa?). A què venen les mateixes
preguntes absurdes a tots els presos polítics sobre una factura no pagada d’Unipost,
que la guàrdia civil ha “descobert” ves a saber on? Sobre el material del referèndum,
sobre la declaració d’independència?...
De la
advocacia de l’estat, el mateix que la fiscalia. Les mateixes preguntes
reiteratives, absurdes, de vegades equivocades... Repetint pràcticament les preguntes que ja havien fet la fiscalia. Si els espectadors perdem els
nervis, imaginem els presos polítics què deuen sentir. Sobre les afirmacions de
la manifestació en la seu d’economia, curiosament és la única vegada en que els
fiscals quantifiquen més generosament que la premsa el nombre de m,anifestants.
Tot
aquests funcionaris (fiscals i advocacia de l’estat) si estiguessin a l’empresa
privada (que no siguin les empreses de l’Íbex, on també prevalen les relacions personals
i el capitalisme d’amiguets), no haurien durat quatre dies. És que no veuen les
pel·lícules i la televisió on els congressistes americans interroguen els presumptes
delinqüents de coll blanc amb una contundència que no té res a veure amb les
preguntes ximples, repetitives i tramposes que fan tota aquesta gent per
decantar —prevaricant— la justícia al seu molí.
Ho
saben aquesta gent que aquesta no és la seva funció? Ho saben que passaran a la
història com els jutges i fiscals més bandarres de tot els temps? Podran mirar
els ulls de la gent que estan fent sofrir de forma injusta?
Potser
tot això no els provoca cap reacció en la seva ànima, potser perquè està
blindada, potser perquè no en tenen, potser perquè son persones malvades...
Mentre,
el jutge Marchena que presideix el tribunal, de tant en tant intervé dient “este
tribunal...”, quan la resta de jutges semblen estàtues de sal asseguts en una
cadira. Em fan patir, son vellets i s’adormen, perquè la seva vida entre
coixins de plomes ha rebut una sotragada amb aquestes sessions tan llargues...
Qüestions
de procediment: els fiscals s’autoanomenen excel·lentíssims. Molt bé, però els
presos polítics són honorables, i avui encara no estan sentenciats. Seria molt
demanar que els donessin aquest nom?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada