Un estat podrit

Fora dels simpatitzants del PP, PSOE (i PSC) i C’s, crec que els altres ciutadans veiem amb claredat que l’Estat ha deixat de ser una cosa respectable. Els seus líders s’han tret la careta i retornen als principis del franquisme i el falangisme. En faig un resum:

El Govern Central i Catalunya

El govern central pregona que ell ha de fer complir la llei. Podríem entrar en discussions sobre quantes vegades el govern central ha incomplert la llei -que són moltes-, però vull defugir el debat amb aquest enfoc. És allò de, i tu més.

El que està clar és que el govern central es passa per l’entrecuix el compliment de la llei cada vegada que li convé i per això ha signat un pacte de sang amb les institucions de la justícia, en el sentit de que quan cal, la justícia ja trobarà l’argument per legitimar les seves actuacions.

El govern central, que té pràcticament o imputats o revocats tots els seus components, treu pit i ni es posa vermell quan es descobreix que blanqueja diners de dubtós origen, quan és el responsable de la major desigualtat entre els ciutadans de totes les èpoques, quan ha generat la versió més fosca de la corrupció al servei dels interessos dels polítics del govern en contra dels seus competidors. Ni tan sols es veu en la necessitat de cessar els presumptes responsables, entre altres coses perquè els responsables de veritat són sempre els de primer nivell.

La presidenta del parlament, fa pocs dies va recriminar a un diputat del PdeCat que retirés al qualificatiu de falangista dedicat a Rivera. I després va dir que traguessin del llibre d’actes aquest qualificatiu. Rivera, no crec que sigui falangista de carnet, però si de fet i dia sí dia no, surt de la seva boca el qualificatiu de “colpistes” dedicat als partits sobiranistes. A la presidenta del parlament li sembla bé.

De tot el seu ideari, al PP, només li ha quedat el de la sagrada unitat de la pàtria, tot el demés se’n ha anat en orris. Ni ètica, ni decència, ni dignitat, ni democràcia, només mentides, crueltat, avarícia i tics totalitaris. I també li queda el suport dels dos partits “unionistes” (per no dir d’extrema dreta) com són C’s i PSOE. Tots dos han afirmat que donen suport a Rajoy en el 155 tot i que reconeixen que no saben l’abast d’aquest article 155. Que bé, oi? Que responsables!

El referèndum és il·legal

Per què? Perquè ho ha dictaminat un Tribunal Constitucional que com no ha trobat un article que ho autoritzi han conclòs que és il·legal. És evident que el Tribunal Constitucional ha perdut tota la credibilitat i respectabilitat. S’ho ha guanyat a pols. Si anem al article 10.2 de la Constitució diu: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”, i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de NU del 1966, subscrit per Espanya, en el seu article 1 diu: “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació”, sense cap limitació.

En què s’ha basat el Tribunal Constitucional per declarar il·legal el Referèndum? Ha prevaricat el TC? O simplement són ignorants i van prendre la resolució des de la Maestranza fumant-se un puro. .

Es pot parlar de tot sense armes

Sí, es pot negociar amb ETA —i així ho ha fet Felipe González, el creador dels GAL juntament amb Alfonso Guerra; o José Maria Aznar, tantes vegades quan li ha convingut, per més que ell va ser objecte d’un atemptat i segurament les seves neurones van quedar molt trastocades ja que darrerament només diu que bestieses; i també ho va fer Rodríguez Zapatero, que tot i semblar un zombi irresponsable, també va voler deixar palesa la seva irrellevància—. Ara bé, es pot negociar amb el terrorisme, però de cap manera amb els independentistes, que defensen una idea política, pacíficament i sense armes.

Legalitat i legitimitat

Si des del govern central no entenen aquests dos conceptes, no ens podrem entendre mai. Si hores d’ara no han entès que les lleis poden ser legals però no legítimes és que no saben res de la democràcia ni del seu significat.

Si no tenen clar aquest concepte paga la pena donar-los unes nocions elementals per poder continuar parlant de democràcia.

He sentit per la radio al ex-ministre García Margallo. Afirma que, avui, la legitimitat s’expressa a través de la legalitat. És un  home que ha anat al col·legi, però sembla que no ha aprés gran cosa.

L’adoctrinament de les escoles

L’adoctrinament de les escoles ens ha portat a situacions complicades. Per un costat, a Catalunya els ciutadans (no C’s) n’estem satisfets d’un dels programes més exitosos quant a l’educació, com la immersió lingüística, una cosa que molesta als que són partidaris d’un estat centralista sense fissures i sense dissidències ideològiques. Els disbarats dels incendiaris mentiders (Dastis, Cantó, Rivera, Garcia Albiol i presidenta de la premsa madrilenya, entre molts d’altres) respecte a l’educació a Catalunya, no mereixen altra cosa que l’actuació d’ofici de la fiscalia, en el supòsit que aquesta fos honorable..

I anem als resultats. L’escola espanyola ha de reconèixer el seu fracàs. Els casos més flagrants són els de Rajoy i Soraya. Per què han de demanar per escrit al president Puigdemont si va declarar la independència? És una mostra clara de la incomprensió lectora d’aquests dos personatges. Pot ser que hagin sigut els únics que entre 47 milions de persones no ho han entès? Necessitem una escola que aprofundeixi sobre aquest aspecte, i l’escola catalana és la solució. Rajoy, Soraya, vagin uns dies a l’escola de repàs i veuran com de seguida ho entendran, no és tan difícil.

L’economia i el sobiranisme

El debat de si Catalunya podrà sobreviure sense la “protecció” d’Espanya, és un tema absolutament resolt. No hi ha cap ombra de dubte. Serà un estat solvent, més que no pas ara. I cal dir, perquè molts no ho saben, que Catalunya no té petroli, no té mines d’or, només té una població que té iniciativa, que treballa i produeix de forma sorprenent més que no pas altres comunitats de l’estat. Es a dir, que qualsevol altra comunitat podria arribar al seu nivell si els donés la gana.

Ara, interessadament, dels del govern d’Espanya, s’ha obert un debat sobre les empreses que marxen de Catalunya, que vol dir que emigra la seva seu social, ni tan sols se sap si la seu fiscal canviarà. És cert, ho fan, han dit, per defensar els interessos dels seus accionistes, però per si un cas, ni tan sols els ho han preguntat, i han demanat al govern que fes un decret per agilitzar aquests canvis de domicili social, perquè només que compleixi els interessos dels dirigents ja n’hi ha prou. I el govern d’España, que es preocupa pel que volen els ciutadans, en 24 hores ha publicat un decret que ho facilita.

Catalunya es conforma en no tenir un estat que li vagi a la contra. I Espanya no ha fet encara els comptes del seu futur —amb o sense Catalunya—. Resulta que l’endeutament de l’estat espanyol supera el bilió d’euros i la compra del seu deute passa per l’aplicació —fraudulenta— dels fons de la seguretat social, i per l’ajuda del BCE que sembla que molt aviat s’ha d’acabar i que a més pot o ha d’apujar els tipus d’interès. Si això passa –que sembla força inevitable— Espanya es transformarà en una gegantesca Grècia. I això fa, que fins i tot Rajoy, ho ha començat a entendre.

La justícia

Les institucions de la justícia han perdut el poc prestigi que tenien. Sense entrar quines són les Institucions de la justícia, hem vist com el Tribunal Constitucional n’ha fet de l’alçada d’un campanar. La primera, la sentència sobre l’Estatut de Catalunya de 2010; la segona, les decisions sobre el Referèndum de Catalunya. Saben que no és il·legal i així i tot ho van suspendre. Saben que la confusió de funcions no és bo per la salut democràtica, i van acceptar tenir funcions punitives. I des d’aquell dia, s’han deixar arrossegar pel pendent de la indefinició i del sotmetiment a l’executiu.

Els jutges conserven encara moltes crostes de l’antic règim. Es volia fer una comissió parlamentària per investigar l’actuació de la guàrdia civil i de la policia l’1-O i han dictaminat que no ho poden fer. Els precedents són ben clars: s’han fet comissions sobre tots els temes encara que estiguessin judicialitzats. La justícia amb un ministre reprovat per actuacions delictives, amb un fiscal general ignorant i partidista, amb una ideologia i una ètica més que discutibles, només queda una solució: remodelar tota la justícia i sotmetre-la a algun tipus de control que no tingui res a veure amb l’actual que no té cap dignitat. Hi haurà us jutges de “mani pulite” com hi va haver a Itàlia? Ho dubto, entre altres coses perquè el succedani espanyol —que venia a ser l’oxímoron de l’italià—va ser l’ultra-dreta i mafiós “manos limpias” que va rebre el suport de la banca i el govern central. Hem vist policies i polítics entrant a la presó, però no hem vist cap jutge ni cap fiscal en aquesta situació (Pascual Estevill en va ser una excepció de fa molts anys). No vull empresonar jutges ni fiscals, però és estrany que aquesta circumstància no es produeixi. Cal alguna vigilància sobre aquests cossos de funcionaris que eviti les seves arbitrarietats. I seria bo que en la seva fase d’aprenentatge es passessin una temporadeta a la presó per no dictaminar amb tanta alegria, irresponsabilitat i crueltat, la presó npreventiva.

El darrer fet, l’empresonament dels Jordis i forçar a declarar davant de l’Audiència al Major Trapero, constitueix una humiliació i una injustícia promoguda per uns funcionaris que fan veure que apliquen la llei. El major Trapero, la primera autoritat policial catalana, una persona amb un prestigi professional immaculat i amb una ètica a prova de bomba, que ha sigut tractat pel fiscal de torn —d’autoritat i dignitat discutibles— com si fos “el vaquilla”, tot i que està per aclarir el paper del ministeri d’Interior i de la cap dels serveis d’intel·ligència —Sáez de Santamaria— quant el darrer atemptat jihadista a Barcelona i Cambrils.

La justícia no mereix la consideració de neutral. Si ho complementem amb que la primera declaració va ser suspesa per la jutge perquè li faltava un informe de la guàrdia civil (la que està sota sospita per la seva brutal actuació el dia 1-O i per la deslleialtat d’aquest cos amb els mossos), l’Audiència no pot mantenir la imatge d’imparcialitat davant aquest atropellament judicial. La jutgessa ha entrat en un carreró complicat, espero que com a mínim rebi una altra medalla del cos de la guàrdia civil.

L’estat es troba molt còmode amb el suport de l’ultra-dreta i la justícia només accepta a tràmit denúncies que venen d’uns partits i associacions que haurien d’estar il·legalitzats per la seva ideologia feixista, mentre el govern central les mantenen i les subvencionen.

Els ciutadans d’Espanya

Sap greu que no hi hagi pràcticament cap reacció dels ciutadans de la resta d’Espanya. A ells, com a nosaltres, els afecta l’existència d’un govern corrupte i incompetent. Ells, com nosaltres, pateixen les polítiques depredadores i les institucions extractives creades i aplicades pels governs del PP, que igualment serien aplicades pel PSOE i C’s.

Molts d’aquests ciutadans s’han deixat abduir per una premsa espanyola que ha perdut tot el sentit de l’ètica i s’ha posat incondicionalment al servei del govern. El quart poder ha mort, excepte algunes, molt poques excepcions.

Els ciutadans no veuen que tot el que es fa contra Catalunya repercuteix contra Espanya, i que el govern del PP vol aplicar allò de: “más vale honra sin barcos que barcos sin honra” sense adonar-se que s’estan quedant sense “honra” i sense “barcos”, tot, per salvar el seu “statu quo”. El que els passi als ciutadans se’ls en fot.