Gaddafi

Recordo vagament que a rel d’un atemptat terrorista provocat per uns agents libis, l’aviació americana i anglesa va bombardejar un dels palaus de Gaddafi (eren els temps de Reagan). El problema es va acabar en sec. Va deixar de dir ximpleries i va començar a col·laborar en resoldre aquell assumpte de terrorisme.

Ara, aquest dictador sanguinari -Gaddafi- torna als seus inicis. Ho fa contra el seu poble, a qui no permet que es bellugui, que demani, que protesti, ni que participi en els beneficis del petroli que s’extrau del seu país.
Gaddafi té sobre la seva consciència dos-cents morts (del darrer dia), uns homes i dones indefensos sobre els que ha ordenat disparar perquès es manifestaven contra la seva tirania.
Deu estar acollonit pel que està veient en els països veïns. No té res a veure amb la religió, té a veure amb la dictadura, amb la corrupció, amb el poder absolut i tirànic. Té a veure amb el govern d’un home contra tots els habitants del seu país.


Els països occidentals estem pressionant tan lleugerament que els afectats ni se n’adonen. Com podem permetre aquestes injustícies? Segurament la resposta és simple: el terror i la força és el que fa que els libis no puguin treure-se’l de sobre. I els occidentals recordem algunes manifestacions en favor de Gaddafi l’any 1986 atribuïdes a l’esquerra, però no recordem els obsequis d’un cavall que Gaddafi va fer al, llavors, president de l’estat Espanyol Aznar.
El que sembla clar que igual que les grans potències, els governants de tot occident no tenen ni amics ni enemics, només tenen interessos, i això queda lligat al petroli i al gas.

Quina pena que no hi pugui haver un govern mundial que obligui a aquests individus a haver de dimitir, a haver de tornar tot el que han robat al seu poble i a passar tot una bona temporada entre reixes. Mentre,ens queda l’esperança que les noves tecnologies de la informació acabin amb alguna de les impunitats d’aquests sàtrapes que governen amb una total impunitat i cobdícia. Aquest era el paper que tenia reservat la premsa fins els nostres dies, però al igual que els governants, la premsa té interessos i poca cosa més.