Reestructuració del sistema financer

O sigui, privatitzar les caixes d’estalvi

Els que manen de veritat han resolt que per sortir de la crisis el que cal fer és no parlar de les causes i acceptar com a veritat absoluta i immutable que cal reformar el sistema financer, perquè no acaba de funcionar.

Qualsevol mortal estarà d’acord en que, pam més pam menys, les entitats financeres han estat en el vèrtex d’aquesta crisis; però si tornem als que lideren la societat el missatge és prou clar: el sistema financer és essencial pel bon funcionament de l’economia i, a aquesta finalitat (o a aquestes entitats) hem de dedicar-li tots els recursos (públics) que facin falta, per damunt dels que s’ho passen malament i per damunt dels que han estat perjudicats per les actuacions de les entitats financeres (dels seus directius). Que les entitats financeres (els seus directius) es van equivocar, doncs donem-los una altra oportunitat, no faltaria més! Per acabar de convèncer-nos ens parlen del risc sistèmic i ens asseguren que no podem prescindir dels bancs i les caixes.

Aquest és doncs el panorama de sortida, panorama que no cal discutir. És un dogma. Ara el que hem de fer és, preservant aquests dogmes, veure com ens en podem sortir millor.

Els ciutadans més innocents -entre els que em compto- podem acceptar totes aquestes premisses, però el que ja resulta més difícil d’acceptar és que, juntament amb el paquet dels bancs i caixes, salvem també els banquers i caixers, que han obrat com autèntics pòtols i fins i tot podríem trobar qualificatius molt més exactes però segurament més ofensius i que són els autèntics responsables de la situació delicada en que es troben les seves institucions i, de rebot, la nostra economia.
També ens costa d’empassar que haguem de salvar els que han incomplert de forma flagrant amb les seves responsabilitats, i en aquest paquet es troba el Banc d’Espanya, amb el seu Governador al front i el departament de finances de la Generalitat. A aquests organismes els corresponia haver intervingut de forma immediata totes aquelles institucions que es desviaven del bon camí i emprenien aventures massa riscoses que, finalment, han afectat a l’economia de tot l’Estat. Han fet alguna cosa? No! No han fet res. O potser si, el Governador del Banc d’Espanya ha aplanat el camí cap a la privatització de les caixes perquè era un model que els mercats no entenen (!). No entenen el model català de caixes, i fins i tot tampoc el model espanyol, mentre que els mercats (!) si entenen el model francès de caixes o l’alemany. Una mica estrany, no us sembla?

Si parlem de motius tècnics (capitalització), tampoc no s’entén gaire la solució (final?) del govern de ZP. Mentre que als EUA, a Anglaterra, a Irlanda, han optat per la nacionalització d’aquests bancs (apartant els seus gestors), aquí privatitzem, continuem amb els mateixos gestors i ho donem als inversors anònims (que no ho seran gens d’anònims) i aplicarem aquesta “solució final”, digna d’un govern i d’una societat mafiosa.

Imaginem que ja estem privatitzant: a quin valor seran traspassats els actius de la caixa al banc? Quins seran els nous accionistes amb informació privilegiada? Algú vetllarà perquè no se’n aprofitin els de sempre?
Aquesta serà la veritable ànima de l’operació i com sempre passa, serà en benefici d’uns quants i en perjudici de molts. Una típica operació de suma zero, en la que els que en sortim perjudicats (molts) donarem gustosos els nostres diners als (pocs) que en sortiran beneficiats.

Pel que fa al Sr. MAFO ja des de la Facultat d’Econòmiques s’animava públicament a fer una tesi per demostrar la nefasta etapa d’aquest senyor al front del Banc d’Espanya.