Un holding especial

Criteria

Darrerament els bancs (bancs, en aquest cas significa entitats financeres) estan en l’ull del huracà. Això no és cap novetat i no cal entretenir-s’hi gaire. Els motius són molt clars. Els bancs, el sistema financer dominat pels bancs, ha posat en perill el sistema econòmic i l’economia real, especialment del món occidental i ha destruït el teixit que el suporta, originant una gran misèria a un elevadíssim nombre de persones.
Tan és així que fins i tot ja ho reconeixen els mateixos banquers. Exemples en tenim, com el Sr. Martín -un ex-funcionari del Banc d’Espanya, actualment president de la patronal bancària- i algun altre banquer, que desprès d’algun acte de supèrbia han reconegut la participació del sistema financer en l’origen de la crisi.

Però si seguim amb el sistema econòmic que impera en el món occidental, resulta que aquest sistema econòmic és màgic (o si més no això ens volen fer creure) i corregeix automàticament les deficiències de funcionament per mitjà d’un mecanisme que se’n diu mercat. No entraré en més filigranes, però aquest sistema, diuen, fa una valoració en cada instant dels diferents béns i fa que, miraculosament, s’ajustin els desitjos i necessitats de totes les persones de forma automàtica (Hayek), molt millor que ho faria el ciutadà més intel•ligent i l’ordinador més potent que mai hagi existit.
Conseqüentment, les cotitzacions dels bancs de tot el món han entrat en aquest procés de valoració i el mercat ha emès el seu dictamen, i resulta que al igual que la majoria de les empreses, han sofert una davallada en el seu preu de mercat que deu estar en el 40% del seu valor de només fa un any. Ara, afortunadament per aquests excelsos mags de les finances (em refereixo a tots els del sistema financer i no només els de Criteria) i per aquells que van creure que era un sector segur per dipositar els seus estalvis, el sistema financer es recupera i les cotitzacions i els beneficis tornen a remuntar; això si, ha calgut donar-los alguna petita ajuda (6 bilions d’euros!, i la cosa no s’ha acabat...).

Per tant, podem afirmar que sí que funciona aquest mecanisme regulador, i també ha funcionat a l’hora de valorar el preu de les altres empreses productives que cotitzen a la borsa.

Ara bé ¿què passa amb el cas de les Caixes d’estalvis? Si no hi ha un mecanisme de mercat que valori aquestes empreses i la gestió dels seus directius, ens costa saber quin és l’estat de la qüestió, perquè tots sabem que els informes de les empreses de ràting no són suficients (fins i tot podríem dir que no serveixen per a res i dels d’auditoria, més val no parlar-ne), i la supervisió encarregada al Banc d’Espanya i als Governs autonòmics tampoc és massa de fiar. I fer cas a les reiterades i mai justificades declaracions dels polítics dient que les caixes necessiten fusionar-se per afrontar el futur amb garantia, no porta a enlloc. Potser caldria preguntar-se: què pretenen els polítics amb aquestes irresponsables declaracions? Estem en uns jocs d’interessos obscurs (com passa a la Comunitat de Madrid amb CajaMadrid), o només estem en un entorn d’incompetència i estupidesa?

Passaré plana i deixaré aquest tema per una altra ocasió.
Si volem coses concretes, veurem el cas de “la Caixa”. En l’any 2007 van constituir un holding on van reunir les participacions que tenia de diferents empreses i, desprès, va sortir a la borsa sota el nom de Criteria, un nom certament discutible perquè de seguida et ve a la memòria coses inconvenients, peró com és sabut el nom no fa a la cosa.
Així doncs, volgudament o no, pel fet d’haver sortit a la borsa resulta que tenim un altre instrument per avaluar de forma indirecta el comportament de les caixes (en aquest cas d’una caixa) per la via del comportament d’aquestes participacions.
I per tant, parlar de Criteria té, des del meu punt de vista, l’ interès de veure el seu funcionament i el de la caixa que ho tutela, més que no pas l’ interès en mesurar quin és el seu valor de mercat (el de borsa) i quins són els paràmetres que conformen la seva gestió.


Efectes de situar actius de “la Caixa” fora del seu balanç
El separar una part dels actius de “la Caixa” del seu balanç i dipositar-los en una altra companyia (Criteria) té conseqüències que no són inòqües.
En primer lloc algú es podria oblidar que aquests actius són de “la Caixa” i han sigut finançats amb diners dels seus clients. I així ens trobem amb algunes veus que davant l’escassetat de liquiditat diuen: Criteria potser si que té liquiditat, però no la Caixa (!).
En segon lloc se sostreu de la gestió del Consell d’Administració de “la Caixa” i de les normatives que ho regulen, una part molt important dels seus actius, de la seva activitat, i dels seus resultats.
En tercer lloc se sostreu del resultat de “la Caixa” i per tant de la dotació de la seva Obra Social, també una part d’aquest resultat i dels possibles diners que, reglamentàriament, haurien d’anar destinats a aquesta finalitat (està clar que els resultats de les participades de forma indirecta també formen part dels resultats de “la Caixa”, però en aquest llarg camí sempre hi poden -i hi ha- reduccions d’aquests resultats).
En quart lloc es creen nous llocs esplèndidament remunerats, no només dels executius encarregats de la gestió d’aquest patrimoni, sinó també de nous Consellers de la nova societat i, per tant, permet afavorir i fidelitzar a determinades persones. També en algun cas serveix per a remunerar més esplèndidament els mateixos gestors de l’entitat matriu que, de forma democràtica o per designació, passen a formar part del nou consell de Criteria.
En cinquè lloc, quan a més es dóna el pas final i es fa sortir a borsa aquesta nova societat talment com si fos un fons d’inversió qualsevol, però sense cap de les garanties i/o avantatges d’un fons d’inversió, el que succeeix és que aquest nou Consell d’administració, dominat per l’entitat matriu, manté el mateix poder i prerrogatives que abans de sortir a la borsa amb l’avantatge que no han hagut d’invertir tants diners; dit d’una altra manera, amb menys diners mantenen el mateix grau de control sobre aquesta societat i totes les que hi pengen, i això si que és un gran invent.

Guia pels inversionistes
Els nous accionistes (“fons-inversionistes”) és troben amb una nova societat que no se sap gairebé quins són els seus objectius ni finalitats (“l’esplèndida” explicació que consta com a objectius, missió, la internacionalització, etc. etc. i que es plasma en la seva memòria anual, no permet fer cap avaluació d’aquest punt). Per altra banda corren el perill que en qualsevol moment els puguin endossar “actius tòxics” i “semitòxics” que tingui la entitat matriu (“la Caixa”) en la seva cartera o que per determinats objectius, expectatives o estratègies hagin decidit els seus executius. Així per exemple hi ha en l’actiu de Criteria determinats valors que no cotitzen a borsa i que difícilment els compraria cap inversor si no estesin dintre un paquet com el de Criteria. I si posem alguna d’aquestes frases que volen explicar els objectius de la nova societat al costat de determinades inversions de Criteria el resultat pot ser sagnant. Més, quan els nous inversors de Criteria en molts casos han estat induïts pels directors d’oficina, als que la Direcció els havia posat un determinats objectius de venda d’aquestes accions.

El paradigma d’aquest comportament el trobem en la recent compra feta d’un banc de l’est. Compra amb sigil•li, en secret, amb pèrdues ja d’entrada. Un banc intervingut per l’estat o que l’estat hi ha aportat capital. Si l’estratègia ha sigut equivocada ¿qui en pagarà les conseqüències? I si a més l’estratègia és persistent (ampliar encara més aquesta inversió), quines garanties tenen els inversionistes?
Veiem doncs que l’esquema de Criteria és doncs una cosa complicada. ¿Quins són els misteris/criteris de Criteria? és difícil saber-ho, hi juguen massa cartes i massa interessos. Evidentment el primer (i únic) objectiu explicitat és guanyar diners i fer negocis, però en una comunitat d’interessos aquest concepte té moltes vessants i els nous accionistes queden absolutament desprotegits d’aquestes estratègies ja que no sempre cerquen aquest objectiu absolutament surrealista que ha rebut el nom de “crear valor per l’accionista”.

Ara doncs hi ha un gran nombre de clients de “la Caixa” que no estan confortables amb la compra efectuada perquè ha perdut una part molt important del seu valor i que no tenen a on reclamar perquè ara s’adonen que havien de saber des del primer dia on s’havien ficat.