Més llenya per l'educació

Nous informes, noves dades, els mateixos hooligans de sempre

La premsa del nostre país, com és suficientment conegut, és una de les més equànimes i serioses de tot el planeta.
Ara, amb motiu de l’aparició d’un informe sobre L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 (http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_%20de_premsa.pdf), els periodistes ens han informat de que no anem bé, que el nostre sistema educatiu és el pitjor de tot el planeta i, especialment l’escola pública que és un desastre.
També ens expliquen que l’estudi en qüestió està basat en les dades de l’informe PISA 2006, informe del que els autors en fan una relectura.
Desprès de tot això les primeres planes dels diaris ho expressaven més o menys d’aquesta manera:
- La brecha entre la escuela pública y la privada se agranda
- Educació magnifica la escuela pública y tacha de inútiles algunos estudios
- Catalunya, l’escola més desigual...
- Los institutos catalanes están a la cola de la OCDE en ciencias y lectura
- Cataluña, pionera en segregación de inmigrantes en las escuelas
etc. etc.
Ara doncs, ja situats i informats de l’estat de la qüestió, deixeu-me fer uns comentaris.

El primer que se’m acudeix és que algun problema hi ha d’haver al nostre país quan els autors de l’estudi han trigat dos anys en llegir l’Informe PISA (tampoc és tant llarg). I com tanta era la meva perplexitat (paraula de moda) he decidit anar directament a l’estudi de la Fundació Jaume Bofill.
A la xarxa he trobat una extensa (38 pàgines) i ben construïda nota de premsa, i un altre document que diu Avançament de resultats (I), que bé a dir el mateix que l’altre. L’estudi pròpiament no l’he trobat. Molts (la majoria) dels periodistes han destil·lat alguna de les seves parts sense ni haver llegit la totalitat ni haver entès el seu contingut.
El primer que trobes és que les dades no són (si més no de forma principal) de l’Informe PISA, sinó són dels organismes oficials de l’estat espanyol (primer toc d’atenció sobre la comprensió lectora dels periodistes que se suposa formats, no en l’escola d’ara, sinó en la d’abans, que era la bona, sense que se sàpiga quina era aquesta).
I si seguim amb atenció la nota de premsa trobem uns

Punts a destacar de l’Informe de la Fundació Bofill:
- la baixa inversió en educació de Catalunya (no d’ara, sinó des de sempre, des dels governs de Convergència i des dels governs socialistes)
- bona posició en l’etapa preescolar
- la taxa d’escolarització està lleugerament per damunt de la d’Espanya (quan partia d’una situació d’inferioritat)
- el sector públic ha guanyat pes i ha passat del 57 al 60%, degut als nouvinguts que van a parar a l’escola pública (el 17,2 són estrangers a la pública, mentre que a la privada el percentatge és del 4,7).
- la taxa de repetició d’ESO és de les més altes de l’estat espanyol, i una de les taxes més baixes de graduació.
- abandonament escolar prematur, una de les taxes més elevades.
- el nivell de formació de la població jove, Catalunya (i Espanya) estan a la cua.
- el distanciament entre l’acció política en el sector educatiu i els professionals de l’educació i la societat en general sembla que es consolida, sense trobar un any i mig després de la signatura del Pacte Nacional la necessària aliança social prevista en aquest.
- les condicions per exercir de professor són, avui dia, més complicades que en el passat, però no sembla que s’hagin traduït en canvis rellevants del model de formació inicial, dels processos d’accés a l’exercici de la professió i del disseny de la carrera docent (inclosa la formació contínua).
- la dicotomia entre “llibertat individual en educació” i “lluita contra la segregació escolar”, és un assumpte encara per resoldre
- continua sense resoldre’s adequadament el tema de la gestió i direcció dels centres escolars. Manca de coherència en voler desplegar l’autonomia de centres a partir d’unes direccions no professionalitzades
- el sector públic compta amb el 84,9% de l’alumnat estranger que s’escolaritza a Catalunya
- Catalunya és una de les comunitats autònomes i un dels països europeus amb una taxa d’escolarització als 17 anys més baixa. Una elevada proporció de la població abandona el sistema educatiu un cop superada l’edat d’escolarització obligatòria

Vistes aquestes notes, en la meva opinió, una mica més sucoses que tots els articles de premsa que he pogut llegir, hi ha alguna consideració a fer. No varia de cap manera la situació de desastre del nostre sistema educatiu. Els motius són àmpliament coneguts. L’escola pública ha de millorar la seva excel·lència (recollons, que bé que sona), el govern ha de millorar el control sobre les puntes negatives que presenta aquesta escola pública. Els professors han de millorar la seva preparació (tot i les lleis d’educació i tota la gresca, encara avui no ha canviat res dels plans d’estudi de magisteri, i si han fet entrar milers de mestres en unes oposicions més adhoc per poder ocupar les moltes places produïdes, les unes, per dèficits estructurals, les altres pel merder de la sisena hora que ningú ha sabut justificar encara).
De l’escola privada i concertada, caldria aclarir molts punts. Sembla clar que la incidència en una aula d’alumnes que no parlen ni entenen ni català ni castellà. Sense ser massa espavilat es pot entendre que alguna distorsió en l’ensenyament ha d’introduir aquest fet i si aquests nouvinguts van majoritàriament a l’escola pública, ens sorprèn el resultat de tot plegat? Per tant, no s’hi val a fer trampes, encara que el Conseller Maragall digui que l’excel·lència no té res a veure amb la immigració. Per altra banda el Conseller Maragall hauria d’oferir les seves pròpies dades (vull creure que les té) ¿O és que tot el sistema d’inspecció no serveix per a res? Segurament el sistema d’inspecció queda bloquejat per una extensíssima burocràcia i no pot dur a terme la seva tasca com caldria.

Que alguns babaus (fins i tot professors d’IESE, programa 59’ de TVE2) afirmin que el cost de la concertada és més favorable que el de la pública (tot i que seria discutible el seu significat), és realment escandalós. Com si els diners que surten directament de la butxaca del contribuent fossin gratis. ¿Cal aclarir que el cost de l’escola concertada és igual al que surt del pressupost de l’estat (que surt indirectament del contribuent) més el que surt directament de la butxaca del contribuent? Per tant, parlar dels costos sense dir res més em sembla una indecència.

No cal dir que l’educació és la condició indispensable per poder encetar allò que se’n diu l’ascens social. I que qui millor pot i ha de donar aquesta base igualitària per a tothom ha de ser l’escola pública.
L’escola privada es mou per altres conceptes. En els seus idearis pots trobar -cosa molt digna- idearis religiosos, pots trobar la discriminació per sexes -no tant digna-, pots trobar la selecció, no natural, sinó per origen social i per diners -pràcticament indecent-. No dic pas que totes les privades siguin així, sinó simplement dic que pots trobar-hi totes aquestes característiques.
A l’escola pública, això no hauria de passar mai (tot i que també es pot donar aquest cas que la inspecció hauria de detectar i corregir).
Per tant tot i que trobo justificat que determinats periodistes asocials i trivials defensin l’escola privada, que això sigui un clam majoritari no em queda gens justificat i, en la meva opinió, forma part de la misèria d’aquest país i de la misèria de la nostra societat i de la trivialitat i demagògia amb que s'afronten determinats temes.

Per tant, tot i admetent que l’educació està en un estat comatós, cal afegir que els mestres (no tots) no es mereixen uns governants com els que tenim, no es mereixen uns sindicats com els que tenen, no es mereixen uns pares com els de la nostra societat que només es preocupen per la conciliació del treball (el seu) amb la delegació de totes les responsabilitats (inclosa l’educació dels seus fills) a l’estat protector, ni tampoc es mereixen uns periodistes com la majoria dels que escriuen als diaris.

Algunes qüestions de l’Escola Pública
El debat entre pública i privada és un debat que té soterrada una qüestió: la confessionalitat. El perill dels atacs a l’escola pública està en que finalment, aquesta, es convertís en minoritària; possiblement el que voldrien molts dels que la critiquen emparant-se en un fet molt rellevant, la qualitat, fet que no es pot oblidar de cap manera, però on s’hi volen amagar altres qüestions sense voler parlar de les causes.
Les diferències i desigualtats de la societat tenen un factor corrector en l’escola, fet que hauria de construir una societat més cohesionada i justa. Amb aquesta òptica la garantia d’una educació per a tothom, passa ineludiblement per l’escola pública

Resulta sorprenent que la premsa (els periodistes) hagi donat tanta publicitat a l’Informe de la Fundació Bofill, degut segurament a que posa en negre sobre blanc les notes negatives (tot i que també fa una clara referència als motius, que la premsa minimitza), mentre que un altre Informe que explica el perquè de l’escola pública (Informe por una Escuela Pública del col·lectiu Lorenzo Luzuriaga, http://www.colectivolorenzoluzuriaga.com/) és un desconegut per tota aquesta colla d’experts.
Els que s’emmirallen en l’Informe PISA (sense haver-lo llegit, naturalment), caldria que sabessin que en el país on l’excel·lència educativa és superior (Finlàndia), l’escola pública és del 94% i només deixen un 6% a les restants escoles, confessionals, privades o amb determinats idearis, tot i que caldria també considerar altres dades (com la inversió en educació, els immigrants que té el país, la no interferència dels polítics ni dels periodistes en aquesta matèria, la voluntat de prioritzar la idea de l’educació dels nens abans de la conciliació dels horaris de treball dels pares, l’assumpció de la responsabilitat del pares en l’educació, el nivell cultural i econòmic de la societat finlandesa, etc. etc. que acabarien d’explicar el perquè de tot plegat.

Els horaris escolars
També voldria fer una referència a aquesta qüestió. Acaba de començar el curs i un hooligans periodistes (la majoria) han començar la campanya de cada any. El motiu pot haver estat una lectura superficial de determinats informes, o la demagògia habitual de l’argument fàcil: acusar es mestres de fer massa vacances, d’anar-se’n a Katmandú a fer trekking, de no ser professionals, o del que vulgueu. Una acusació que pot ser certa per alguns casos però no per la majoria.
Alguns periodistes tenen la barra fins i tot de fer aquestes crítiques estan de vacances a Austràlia.
Però fora d’aquestes consideracions hi ha el fet important: què necessita l’educació del nen, quantes hores lectives necessita, és lògic els horaris que demanen molts pares d’enviar el nen a l’escola a les 8 del matí (autocar) i retorn a casa a les 7 de la tarda? Quants pares fan aquest extensíssim horari de treball?
Es a dir, estem subvertint la qüestió principal: l'horari escolar. El mateix horari que fan a tot Europa (més o menys), per acabar insultant els mestres, sense entrar en el tema que ens hauria de preocupar: l’educació dels nens, dels joves. Perquè com deia un professional de l’ensenyament, estic disposat a parlar d’educació, però si el que es pretén es que em transformi en mainadera, no compteu amb mi.