EUA,
una societat “trencada”
Acabem
de passar les eleccions americanes, i la constant és el trencament de la
societat americana. Ens ho diuen els experts. Els més espavilats diuen que hi
ha una Amèrica profunda contra una Amèrica evolucionada, moderna. El mapa
d’aquest país es una Amèrica per franges: una a cada costar dels oceans,
l’altra al centre del país. Un mapa que es manté inalterable des de fa desenes
d’anys.
Em
sorprèn aquesta unanimitat -—trencament social— i ja no em sorprèn tant que
aquest qualificatiu s’apliqui a Catalunya i a Espanya.
Els
experts creuen que si no hi ha una unanimitat absoluta, en pensament, cultura,
llengua i costums, no hi ha altra cosa que un trencament. No entenen la
multiculturalitat, el multilateralisme. Els agrada més la uniformitat,
especialment si és de pensament, voluntari o imposat.
L’Amèrica
dels llibres, que és la que conec, parla insistentment de les resistències que
el poder posa i ha posat a que tots (inclosos negres i llatins i pobres) els
ciutadans americans votin. Ara ho hem vist clarament. Trump ha posat totes les
pegues possibles i impossibles per fer que determinats ciutadans no puguin votar,
que això de votar només es cosa d’uns quants. Tot i haver estat la d’aquest any
una de les votacions més concorregudes ha persistit aquest desig tèrbol per
part dels que volen una Amèrica Gran. El pobre Trump (pobre en quant a
indigència intel·lectual, no en diners) hauria volgut que les votacions fossin
com una aixeta d’aigua, ara l’obro, ara la tanco, en funció dels seus
interessos personals. El resultat no ha sigut el que Trump s’esperava, i els
ciutadans han anat a votar massivament, més que mai. Trump ha procurat que hi
anessin desinformats i que es creguessin les seves imaginatives afirmacions. Però
no ha estat així.
Ha
intentat fer el mateix que aquí fan tots els partits espanyolistes (PSOE, PP,
CS, Vox), repetir fins a l’extenuació que la societat catalana està dividida.
Segur que hi està, perquè a l’igual que l’espanyola o l’americana, hi ha unes
desigualtats immenses entre ciutadans, entre els drets que tenen uns i altres i
l’accés o no a l’ascensor social, per més que digui el que digui la
Constitució.
Per
acabar-ho d’adobar a Espanya i a Amèrica (en diferents graus) hi ha una
justícia col·laborativa —en el pitjor sentit de la paraula—, i les forces de
seguretat no estan per defensar dels ciutadans, sinó per defensar l’estat, que
massa sovint actua de forma abusiva i delictiva. A Amèrica, a més hi ha un
racisme profund que encara avui no han aconseguit erradicar. A Espanya, aquest
racisme també existeix. Amèrica té en el seu haver que només han passat gairebé
300 anys des de la seva independència (1776). Espanya, ni això pot dir. O
reconeixem com a independència o creació el 1492 amb la unió de Castellà i
Aragó, que no deixa de ser un relat una mica fantasiós, o ja hem de passar a
una data més raonable que és la de 1714, amb Felip V, que va unificar amb sang
i foc els dos regnes, és a dir 300 anys.
Els
Estats Units tenen el mèrit de ser una de les democràcies més antigues i
segurament més reals del planeta, i ara, no deixa de ser-ho per aquest suposat
trencament. Naturalment té els seus problemes, entre ells el racisme, el no
permetre que tots els seus ciutadans tinguin els mateixos drets, les
desigualtats i molts d’altres, però fins ara han mostrat una estimació molt
gran per la democràcia, encara no és el moment en que hi hagin renunciat.
Espanya pateix d’un mal semblant amb menor o major escala, però amb una
important diferència: aversió a la democràcia. En aquests 300 anys que suposem
són els de l’existència de l’estat espanyol, la duració de la democràcia escassament
arriba als dos dígits. Sempre el cap d’estat ha sigut ocupat per algun ciutadà
més o menys desequilibrat, més o menys tarat, més o menys faltat d’intel·ligència,
i mai s’ha volgut aturar per resoldre els problemes del país, sigui unit o
desunit.
Com
diu Salvador Cardús (“Polaritzar no és dividir”, Ara, 16.11.2020): “l’ab`sencia
d’una polarització perceptible no tan sols pot amagar de subterrànies, sinó es
propi d’un autoritarisme populista. Ara ja sabem que “l’oasi polític català”
–llegiu El fill del xofer de Jordi Amat– o la unànime i llagotera adhesió monàrquica,
de fet, ocultaven profundes trames conflictives i de corrupció política i
econòmica.
2012
|
2016
|
2020
|
|
Obama 332
|
Trump 304
|
Biden 306
|
|
Romney 206
|
Clinton 227
|
Trump 232
|
Si
contemplem els dos quadres queda clar que estem en un sistema d’alternança, amb
més o menys acritud, depenent del caràcter, de l’educació i del civisme i
tarannà democràtic dels candidats, mperò en cap cas de trencament.
