EUA com Espanya

Haurem d’esperar les anàlisis sobre els resultats, però sembla ser que els blancs, incultes, racistes i xenòfobs ha escollit Donald Trump com a president. Jo mateix pensava que els americans no podien decantar-se per aquest home, era i és evident que serà un desastre, no en quant als fets, que segurament seran temperats per les pròpies institucions americanes, que allí sí que funcionen.

Tal com van les coses, no m’atreveixo a fer la més petita crítica als americans. Ells han elegit un home visceral, procedent del ram del totxo, la qual cosa ja el qualifica. Segurament no complirà alguna de les seves afirmacions i promeses més eixelebrades, ni encetarà cap nova guerra perquè ni solament sap que el món és rodó, ni coneix cap dels països en conflicte. ¿Podem doncs dir alguna cosa nosaltres des del país que es diu Espanya en que per grat o per força de moment estem instal·lats, on la corrupció està en el ADN del govern del PP, un govern ha destruït les institucions del país, i ha generat les desigualtats més grans de tots els temps, i on hi ha encara energúmens que diuen que els toros són cultura? Jo crec que no puc criticar els EUA.

Els paral·lelismes són absoluts. Aquí, els ciutadans més incultes, els més dogmàtics, els que encara respiren falangisme per tots els porus, deuen ser els que han seguit votant al PP i al seu govern corrupte, maldestre i generador de violència.

Una gran pèrdua per la democràcia suposen aquests dos vencedors: Trump i Rajoy. Esperem que, pel bé de tots nosaltres, aquests règims violents tinguin una curta vida.

Why America Is Rich, at Least for Now

He llegit l’article que sota el nom que encapçala aquest escrit publica Adam Davidson al New Yorker. Explica algunes històries curioses sobre el creixement econòmic i el repartiment de la riquesa als EUA.

Ens ve a dir que sota els demòcrates, des de la Segona Guerra Mundial, el creixement del PIB sota els demòcrates ha crescut una mitjana del 4,33%, mentre que sota els republicans la taxa ha sigut més petita (el 2,54%).

Ara davant les eleccions presidencials les dades sembla que són tingudes en compte pels electors, no per tots, però sí pels més informats, com passa a tot arreu (si no fos així, com hauria pogut sortir el PP el partit més votat després dels desastres dels seus dirigents?).

Hi ha dades que semblen optimistes de l’actual situació dels EUA. L’atur ha quedat reduït al 4,9%, i els salaris han crescut més ràpidament que en qualsevol moment de la crisi financera. Per tant vol dir que s’ha incrementat la riquesa i que s’ha repartit si no equitativament, si ho ha fet d’una forma menys injusta com s’ha fet a l’estat espanyol.

Aquest article l’hauria de llegir el president Rajoy que tot i ser monolingüe recalcitrant, segur que té qui li pot traduir o be utilitzar el traductor automàtic que està instal·lat en cinquanta aplicacions.

També hauria de prendre nota que l’economista Acemoglu aquests fets l’han portat a pensar en l’antigua Roma, quan va deixar de ser una república quasi democràtica per esdevenir una dictadura. En concret quan Luci Corneli Sila va marxar sobre Roma i va declarar la dictadura. Sila, un elitista ric i poderós, va ser capaç de prendre avantatge de la ira entre els menys privilegiats per suggerir que les regles socials existents mantenien Roma en la recuperació de la seva grandesa. I no només això, sinó que va corrompre i atacar les Institucions fins a convertir la república en una autocràcia.

Un altre economista, Robinson, aquests fets l’han dut a pensar en fets més recents. L’Argentina de Perón que, amb el suport de la població, va destruir les seves institucions, començant pel Tribunal Suprem i seguint amb la resta.

A mi l’exemple d’Acemoglu i Robinson em porten, sense cap dubte, al govern Rajoy, que està destruint les Institucions. És encara un primer pas, però si no s’atura a temps aquest sistema aconseguirà destruir qualsevol tipus de democràcia.

Sense les Institucions que ens protegeixin dels nostres pitjors impulsos, ens tornem més pobres i més subjugats. És així com les nacions fracassen. 

Publicistes

La publicitat s’introdueix dins les nostres llars d’una forma no volguda, no ho podem evitar. Els publicistes avui són uns veritables cracks, la seva inventiva és prodigiosa i enganxen els indefensos empresaris en les hores més baixes, altrament, com els vendrien aquests anuncis tan horrorosos?

Aquests cracks de la publicitat es deuen pensar que els empresaris són imbècils (i potser sí que ho són) i els receptors de la seva publicitat també ho són.

Els receptors de la publicitat estem indefensos, ho hem d’aguantar peti qui peti. Però i els que la paguen aquesta publicitat, en són conscients de les barbaritats que publiciten? I ho paguen perquè s’ho creuen, o aquests empresaris es deixen entabanar perquè no tenen criteri?

Idees extravagants, frases que no volen dir res, comparacions sense cap sentit, és el resultat de la banalitat d’aquesta gent que amb els seus anuncis irriten els que se’ls han d’empassar a la televisió, a la radio o a la premsa escrita.

A qui vol convèncer un anunci del Banc de Sabadell després d’una sèrie de personatges coneguts que diuen coses des-connexes i quin lema és: “ser on siguis”, què collons volen dir amb aquesta frase? Han passat per l’escola primària els que l’han construït? I els que la paguen, saben alguna cosa no de publicitat i dels motius perquè es mou la gent? En trobaríem d’altres perles, com “persones al servei de persones”, o “vols ser banquer”.

Hisenda promou una campanya per convèncer que hem de pagar impostos. Estableix una cadena de beneficis, si tu pagues impostos, el teu veí podrà accedir a no se què. L’escena final, que tots tenim al cap, hauria de ser, si tu pagues impostos el PP podrà embutxacar-se comissions i Rajoy podrà —presumptament— percebre extra-sous en un sobre.

Ara surt la muntanya del Montseny que parla. Amb una cosa tant extravagant que promociona ni sé què, perquè només de veure-ho em pixo de riure i no em puc concentrar en el missatge. On volen anar amb aquest missatge?

El PSOE i nosaltres (els catalans)

Els que ens mirem com actua aquest partit ens hem quedat esmaperduts. Els mateixos individus (em repugna qualificar-los de barons i em sorprèn que ells s’hi sentit tan còmodes) que han ensorrat el partit en una operació indigna i deslleial, ara demanin coherència i, sobretot, obediència dels seus diputats a les seves decisions.

No van tenir cap problema en soscavar l’autoritat del líder que havia elegit la militància, només faltaria! Qui són la militància, si són menors d’edat i curts de gambals? Són ells, els que tenen responsabilitat i poltrona, els que han de decidir per compte de tots si volen conservar els seus privilegis.

L’anterior secretari general —Pedro Sánchez—, poques consideracions ens mereixen als catalans. Va tenir la indignitat de signar un acord amb el partit més descerebrat —C’s— que hem tingut mai  en aquesta cosa que anomenem Espanya. I naturalment, un dels pactes inclosos entre els 150 punts, era el que hi havia una línia roja pel que fa al dret a decidir i al referèndum. La unitat de la pàtria es sagrada, i el seu patriotisme (del C’s), que s’ha vist que no és res més que interessos personals, és de merda d’oca.

Ara el PSOE ha anomenat una gestora i el seu president reclama, primer de forma contundent, i després ja gairebé suplica, l’obediència al que resolgui el proper Congrés. Però això en boca d’aquells que no van tenir cap problema en desobeir l’autoritat del seu secretari general i que tampoc n’han tingut cap per promoure al president Rajoy com a president per quatre anys més, el president del partit més corrupte de tota la història d’Espanya, sona a fotre’s dels seus votants, i de pas de tots els ciutadans del país.

Tots aquests que promouen l’abstenció en base a que d’altra manera el PSOE hi sortiria perdent (potser volen dir perdent les poltrones dels seus dirigents), haurien de fer un esforç per entendfre què vol dir dignitat. Però això de la dignitat, pel PSOE, és un valor que no cotitza.

De tot això em poden dir que ho dic des de fora, perquè és gairebé impossible que un home com jo que ha variat el vot moltes vegades, torni a votar a un partit com el seu o el d’un partit federat al seu, que ve a ser el mateix.

Si fos un votant del seu partit els diria que prefereixo la dignitat d’un vot negatiu a un partit nefast com el PP, amb l’alternativa d’unes terceres eleccions. Si els líders del PSOE —segurament cap dels actuals— no són capaços de convèncer als seus votants d’aquesta idea, val més que pleguin, hauran mostrat de forma més que suficient la seva absoluta inutilitat.

I finalment, una perla repetida per tots els energúmens d’aquest país que es diu Espanya. Catalunya és l’origen dels problemes actuals. Es necessita ser cretí per dir aquestes coses. Es necessita ser malvat per voler només veure a un poble sota les seves urpes. Es necessita ser estúpid per no saber analitzar què està passant.

Aquest país, com diu el mentider, presumpte corrupte i delinqüent, Aznar, necessita una mica d’intel·ligència i regeneració, no es pot suportar ni un dia més el sistema que aquest home petit i amb cara de mala llet va implantar en el seu dia. Es necessari interrompre la impunitat dels delinqüents i que les Institucions de l’Estat (fiscalia, constitucional, etc.) deixin de ser els executors de les maldats del govern central.