Avui
he tingut ocasió de seguir “el judici del 3%” des de casa. Ho veus per la
televisió i t’adones de com es practica la justícia. Un escenari magnífic, unes
piles immenses de papers que segur ningú s’ha llegit, i uns magistrats i
un fiscal guarnits amb les seves togues,
tot en un ambient que era respectuós amb tothom però que imposava: “aquí estem
els guardians de les essències”.
La
primera sensació que he tingut és de com de poc treballat duien els temes. Tant
les preguntes del fiscal com les dels advocats eren surrealistes i mostraven la
poca preparació i la poca idea que tenien de què volien obtenir a través de
l’interrogatori, si és que pretenien obtenir alguna cosa. Acostumat a les
pel·lícules m’han semblat força trivials les preguntes, per exemple han estat
varis lletrats i el mateix fiscal aprofundint sobre els sou cobrat per Rosa
Garicano. Quin fantasma hi veuen? Podrien explicar si té algun sentit aquestes
preguntes? A mi més aviat m’han sembla
preguntes fetes per carallots i per passar l’estona.
Els
diferents imputats han resolt cantar davant els tribunals. La premsa ens
informa que potser hi ha hagut negociacions amb els delinqüents confessos per
“afinar” les seves declaracions, i han dit un munt de coses. Cap d’elles, pel
moment, s’ha demostrat, són simples afirmacions per boca de delinqüents confessos
i que tenen pinta de ser certes, si més no en part. Com a molt la Gemma Montull
ha reconegut un llistat on hi havia suposades comissions cobrades pel Palau i
després traslladades, una part, a Convergència. Però un llistat, al que li
haurien d’aplicar la prova del carboni 14
per veure quan va ser escrit (en un ordinador) i quan aquest arxiu informàtic va
ser construït, perquè avui, amb la fiscalia i la policia hi tenim poca
confiança.
Quant
a Millet i a Montull pare cabreja sentir-los dient que
Convergència demanava el 4% quan ells és quedaven 1 punt i mig a la seva
butxaca.
No
sabem si el fiscal haurà donat credibilitat a aquestes declaracions i en canvi
l’interrogatori del tresorer de Convergència, Osàcar, sembla que no li ha
agradat gaire. Les preguntes que li ha fet han sigut mínimes i la resposta no li
ha agradat. Osàcar ha donat idea de solvència i honestedat i ha negat de forma
contundent totes les acusacions. Ha explicat les coses sense embuts ni oblits
de memòria, però he tingut la sensació que el fiscal no li interessava i entre
altres coses sembla que no tenia cap argument per contradir aquestes
declaracions.
L’objectiu
per la banda del fiscal és declarar a Convergència un partit corrupte i els
seus dirigents condemnar-los a penes el més altes possibles. Però això, pel
moment no són més que elucubracions.
Entre
tant, en el Parlament de Catalunya, els diferents partits constitucionalistes
han resolt ja declarar a Mas culpable —tot i que encara ningú l’ha implicat—.
La
caputxeta vermella —Arrimadas— ja ha radiat el seu missatge únic, que li serveix
per a tot: són els que diuen Espanya ens roba, és per amagar les vergonyes de
la corrupció amb l’independentisme, etc. Del representant del PP Garcia Albiol,
no cal ni parlar-ne, i dels PSC, nova versió unionista i pepero, tampoc. No sé
si a tots plegats “la història les absolverà”, als de l’oposició i als de
Convergència, però pel moment ens deixen un panorama ben galdós del que ningú
en surt ben lliurat.
El
mateix passa amb les televisions i la premsa. El més habitual és que donin la
notícia que convergència no en tenia prou amb el 3%, necessitava el 4% (per
exemple la Cuatro i la Sexta) i els diaris de la brunete mediàtica. Ni tan sols
tenen la decència de dir que Millet i Montull es quedaven el 1,5% i que de la
resta de diners els fiscal, pel moment, no sap on han anat a parar.
Tampoc
expliquen que, fins ara, cap empresa ha reconegut haver pagar aquestes
comissions.
Com
he dit, té mala pinta tot plegat.
