Cap a una societat secularitzada

Sobre la separació entre la religió i el poder polític

Estem en un estat en el que el nacionalcatolicisme ja és història, però on ningú discuteix que el pes de la religió catòlica a la nostra societat és encara molt important. Només cal veure l’acte que van promoure les autoritats eclesiàstiques a Madrid el desembre de 2007 (i posteriorment a Barcelona, juntament amb alguna associació estrambòtica com e-cristians) en defensa de la família tradicional (¿què deu ser això de la família tradicional?), o bé les inacabables discussions sobre la LOE i si l’ensenyament religiós ha de formar part de l’educació promoguda per un estat no confessional (que ja són ganes de complicar la cosa tota vegada que no és més que la debilitat dels pares de la Pàtria que no es van atrevir a donar el nom -estat laic- i el contingut que corresponia en el lloc que corresponia, la Constitució), i les furibundes reaccions de molts catòlics (que més que creients i religiosos són litúrgics i dogmàtics) quan algú recorda que la religió hauria de formar part de l’àmbit privat.
Ara des del Govern de l’Estat volen revitalitzar la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, una Llei que en el seu dia no van voler tirar endavant perquè els vents no devien ser favorables. Per altra banda grups religiosos (islàmics) denuncien que no es compleix aquesta Llei ja que no s’han contractat professors suficients per a l’ensenyament d’aquestes altres religions a l’escola. Tot això ens porta a reflexionar sobre la conveniència de separar els poders civils dels religiosos.

Secularització de la societat
Els canvis a la societat costen sempre de traslladar a les normes amb les que ens regim, que gairebé sempre van per darrera la realitat. Tots sabem que moltes coses han canviat en els darrers anys i resulta una mica absurd fer veure que no passa res i que, per tant, no cal canviar res.
Anem doncs a veure alguns conceptes que hi són relacionats ¿És el mateix secularització que laïcització? Una manera de distingir-los és veure si el procés d’autonomia de la societat respecte a la religió és iniciativa de l’estat, llavors en diem laïcització; o bé si la iniciativa és de la societat civil en diem secularització (pèrdua de la dimensió transcendent).
Per altra banda cal recordar que a la religió s’hi neix, i algunes vegades s’hi creix. Els casos de conversió (i apostasia corresponent) a una altra religió són casos prou complicats i convé tractar-los amb molta cura. El que si sabem és que cada vegada que han actuat missioners, evangelistes i convertidors, s’ha trencat alguna cosa. La voluntat de convertir a la fe vertadera (la seva) a altres homes i dones, sempre ha sigut una cosa prou complicada. A més, en aquest conjunt de conversions en els nostres dies hi ha casos que anomenaré ben singulars -per no qualificar-los d’una manera que pogués semblar ofensiva- de conversió al catolicisme (tots tenim algun nom al cap), o tants altres casos com els cristians que es converteixen a l’islam o a d’hinduisme o bé a altres creences.
Abans els missioners eren sobretot cristians, mentre que avui són islàmics. Quan Francesc Xavier va anar al Japó i a la Xina per convertir els seus homes al cristianisme no va ser més que una acció estranya que ni els que van anar a convertir-los ni els que havien de ser convertits a la nova fe, van entendre res.
En general doncs podem constatar que l’estat laic existeix on les religions no són les que imposen la manera de veure el món.

El procés de reflexió
En la catòlica Espanya algú pot explicar quin és el procés de reflexió que ens ha dut a declarar-nos catòlics? Si deixem de banda les qüestions històriques la resposta més probable és que ens autodefinim com a catòlics pel fet d’haver sigut educats en un ambient de catolicisme social i haver viscut en un entorn de gran respecte per la religió catòlica. Però probablement haurem de reconèixer que aquesta manifestació no ha vingut motivada per un procés d’anàlisi i reflexió que ens hagi fet veure que la doctrina que predica el catolicisme és l’única i vertadera, tot i admetent que en aquest aprenentatge els ensenyaments que hem rebut mai han anat contra la nostra suposada moral laica universal. Ha estat més que una reflexió un acte d’incorporació a una cultura; vius o has viscut en un entorn determinat i, naturalment, t’hi incorpores. Com a molt et trobes davant d’alguns misteris i dogmes que et costen de comprendre. Però fora d’ aquests petits problemes de comprensió el que si m’agradaria és que aquests creients (de qualsevol religió) convençuts que el seu Déu i la seva religió és la millor del món, ens expliquessin quin ha sigut el procés de reflexió que els ha dut a aquesta conclusió (naturalment no em refereixo a casos aïllats d’algun intel·lectual que ho explica molt bé, sinó a la majoria de creients). Com a molt, alguna vegada et trobes algun fidel que diu que a ell a casa seva el van ensenyat a resar, però això no explica res de com s’arriba a la religió vertadera.

El fet és que a les nostres esglésies cristianes i catòliques en particular, cada vegada hi ha menys fidels i pesi a aquesta minva, cada vegada que hi ha alguna acció per clarificar la laïcicitat de l’estat, la reacció furibunda d’aquests fidels -cada vegada més tebis- no es fa esperar.
Els especialistes han volgut clarificar que la laïcitat i l’estat laic no és altra cosa que quan l’estat decideix que la religió pertany a l’esfera privada. No consisteix doncs en esborrar tot vestigi de la religió, sinó en defensar la llibertat de consciència i de religió. Mentre que a l’isme (el laïcisme) té (li donem) un altre significat, es refereix a la militància adreçada a l’agressió explícita y sistemàtica a tot el que és religiós. És l’ateisme actiu i lluitador contra la religió, perquè diu que el fet religiós dificulta la vida en comú. No cal dir que aquesta forma de pensament és una altra forma de la intolerància i, de fet, es converteix en una altra religió quina característica més rellevant és la intolerància. Però més que llençar-nos paraules els uns als altres, val més que fem un esforç de comprensió sobre el que volem discutir: religió i laïcitat, o religió com una cosa privada a la que l’estat no hi ha de posar cap obstacle ni tampoc cap protecció concreta més que la de permetre el seu desenvolupament. Però finalment tot són paraules i el que convé és que ens entenguem amb el significat del què volem dir i de clarificar quin és el nostre pensament.

Les religions i els fonamentalismes
El problema de les religions és que els individus s’identifiquin massa grupalment amb les normes doctrinals, que acostumen a ser concretes (al contrari del que passa amb la moral laica que sol ser relativista) i, el problema de les normes concretes és que són rígides, inflexibles i inequívoques, i al temps, aquesta concreció dóna un cert confort perquè et certifica que estàs actuant bé. Consegüentment les religions són directament coactives i ho són de forma indirecta quan mantenen que fora de la religió no és possible la salvació. Tot plegat ens acosta cap als fonamentalismes.
En el nostre món ens omplim de bones paraules, de grans declaracions, però la realitat ens porta a guerres, odis, fam, desigualtat, injustícia, i és en aquest entorn on els fonamentalismes tenen el camp abonat, perquè, a diferència de la moral laica, els fonamentalismes sí que saben i diuen tot allò que s’ha de fer, com s’ha d’actuar i contra qui.

A Déu el que és de Déu i al César el que és del César (Mateu 22)
Per acabar, la laïcitat opta per la separació entre la religió i l’estat, però permet que les religions s’estableixin sense problemes. Però si el que passa és que l’estat, la societat, el poder dominant, tendeixen a eliminar les religions, llavors estem parlant de fonamentalisme, de laïcisme pur i dur.
Han après les religions a tolerar-se? Sembla que no, i tenim exemples per tot arreu. A l’Índia en el moment de la independència, va haver de buscar-se una separació, no per llengües, ni identitats, ni per les denostades nacionalitats, sinó per religions. A l’antiga Iugoslàvia quin ha estat el resultat? Què està passant a Irak (deixant de banda de la vergonyant actuació occidental) amb les lluites entre faccions religioses? A tot arreu les persecucions i enfrontaments religiosos són una constant. Per tant aconseguir que totes les religions es tornin privades i espirituals sembla un objectiu desitjable.

El cicle econòmic i les entitats financeres

Història d’un desgavell organitzat

Una de les formes més clares d’entendre què és i què fa una entitat financera l’explica aquella coneguda imatge: els bancs et deixen el paraigües quan fa un sol espaterrant, però quan el temps canvia i comencen a caure quatre gotes, te’l reclamen de forma immediata.
Amb aquesta espècie d’aforisme es dóna a entendre que els bancs ajuden als que s'ho mereixen, siguin ambiciosos o no, tinguin o no una posició de privilegi, estiguin o no disposats a a jugar-s’ho tot a una carta. En temps d’eufòria ajuden a fer grans fortunes a aquests personatges afortunats, però també s’ajuden a ells mateixos a fer pròspers negocis. En temps de vaques flaques, llavors no hi ha amics ni coneguts (o si?), i a tothom li toca el rebre.
El comportament prudent dels bancs, fa que moltes vegades no donin crèdit en el moment en que el sistema econòmic i la societat més ho necessita; i en canvi el donin quan ja no es tant necessari sense que importi el criteri del benefici social i econòmic que pugui comportar aquest finançament. ¿Quins són doncs els criteris econòmics, socials i lògics d’aquestes entitats?

El cicle econòmic i les entitats financeres
Però anem per parts. Les llargues discussions sobre l’existència del cicle econòmic malauradament o afortunadament s’han acabat. I s’han acabat perquè la realitat ha demostrat que la nova economia (que entre altres coses era una economia sense cicles) era una fal·làcia, era només un nom que alguns economistes desvagats s’havien inventat i que molts polítics i executius de grans empreses havien repetit sense saber gairebé de què parlaven (els executius de grans empreses no tenen perquè saber economia i molt menys història, ells han estudiat en escoles de negocis i el que valoren aquestes escoles és l’aptitud per les estructures abstractes i una personalitat agressiva, és a dir l’ambició sense límits i el materialisme superficial, i pel que fa als polítics resulta clar que no els cal saber res de res ni tampoc els ho demanem, només els cal saber dominar el propi partit i dominar els ressorts del poder).
Així doncs havíem arribat a un punt en que aquests poderosos pensaven que el món era com a ells els convenia i que fora del que ells pensaven no hi havia altra cosa que el buit. La realitat no existia, la història tampoc.

Els òrgans reguladors
Ara, però, amb l’explosió de la crisis financera s’ha contaminat l’economia real i el pensament d’aquests poderosos s’està tambalejant i tots en patim les conseqüències (no de que es tambalegi el seu pensament, que mai ha sigut massa sòlid, sinó de la crisi financera).
Jo mateix deia en un article (Basilea, les suprime i la mare que les va parir, i disculpeu l’autocita), que l’origen de l’actual crisis financera estava en un conjunt de fets en els que les entitats financeres van participar en primera persona. Aquestes entitats en van ser uns actors importants, segurament sense voler, però hi van participar en el seu inici i en el seu final, i la innocència i la ignorància no és cap eximent. Per altra banda la regulació vigent, cada vegada més complicada i sofisticada sobre les aquestes entitats s’ha demostrat insuficient i fins i tot, defectuosa. No ha aconseguit parar ni corregir les maleses que aquestes entitats han provocat. Ben al contrari, ara la poruga actuació de les entitats creditícies només fa que agreujar i aprofundir la crisis.
Pel que fa a la regulació podem dir que de Basilea, el millor que ens ha vingut són els tenistes (Roger Federer), ja que els banquers no han estat mai a l’alçada del que era d’esperar d’uns personatges tant mimats, tant irresponsables, tant ben retribuïts i amb una formació universitària específica per a les finances però manifestament insuficient per gestionar acceptablement això que ha rebut el nom d’economia financera.
Al seu temps els reguladors són part del problema. No han fet bé les coses. Ni el Banc d’Espanya, ni molt menys aquella institució casposa que és la CNMV, ni els govern (central i autonòmic). Ningú ha tingut cura d’aquestes coses. La normes reguladores per l’adequació del capital en els bancs, existeixen, és cert, però tenen tendència a ser massa procícliques, requereixen incrementar el capital quan els problemes ja han fet aparició, quan el desitjable hauria sigut que les requeriments fossin talment bíblics, com en el cas de Josep a Egipte, guardant diners en els anys de bones collites per emprar-los quan les collites siguin dolentes.
Basilea II dóna un tractament més sofisticat al risc però admet els models construïts pels propis bancs, la qual cosa s’ha demostrat en l’any passat que comporta seriosos defectes.

L’activitat de les entitats financeres i les crisis
Quan l’economia està creixent i els actius, valors, pisos, pugen de preu, els bancs estan impacients i il·lusionats per deixar diners per comprar aquests actius, ajudant, sens cap tipus de dubte, a empènyer els preus cap amunt.
En els temps dolents, quan les coses ja van de mal borràs, els bancs reclamen els seus préstecs, forçant als prestataris a vendre els seus actius i empènyer els preus cap avall, posant l’economia i als ciutadans a frec de la recessió.
Ara que la crisis ja ha explotat, els bancs es volen treure de sobre, desesperadament, aquells actius que els han provocat una situació de desequilibri.
Els promotors immobiliaris es volen treure de sobre els pisos i les cases sobre les que havien muntant les seves magnífiques expectatives de benefici que, naturalment no havien abandonat abans perquè ells s’hi jugaven ben poca cosa (el risc sempre el traspassaven als bancs i als compradors).
Les empreses es volen treure de sobre els treballadors, perquè els treballadors fan nosa, i ara els vindria més bé una situació de reducció de la producció enlloc d’haver d’aguantar uns costos fixos per una producció que saben tindran moltes dificultats en vendre.
Tot i així encara hi ha projectes i empresaris que estan disposats a tirar endavant, a continuar amb la seva empresa, a crear riquesa, però tenen dificultats, els falta finançament.
El meu petit entorn econòmic m’explica que ara les entitats financeres han tancat l’aixeta del crèdit; no hi ha crèdit ni pels bons ni pels dolents (vull dir solvents i no solvents). I això no m’ho diu ni un ni dos empresaris, m’ho diuen quatre (reconec que la mostra és petita i segurament no és vàlida estadísticament, però no en tic cap d’altra). Empreses que funcionen acceptablement els han requerit reduir el seu nivell d’endeutament, sense cap més explicació. ¿És que ha variat el risc d’aquesta empresa? No, fins i tot segurament es podria dir que ha millorat la seva exposició al risc, però les oficines i els analistes de risc han rebut instruccions de reduir e crèdit i s’hi han aplicat amb fruïció. A banda que segurament ja no saben valorar altre risc que el del totxo, doncs saben que les empreses industrials, les que fan coses i productes, tenen treballadors (compromisos) i han de vendre (com tothom) i, per tant, davant una situació de recessió, les coses se’ls poden presentar magres i amb aquest panorama ja no s’hi esforcen gaire.
Els actors de l’economia real s’han trobat amb que de cop i volta s’ha acabat el crèdit, i el missatge que reben és que com a molt, dels imports fins ara concedits se’ls rebaixarà una part important, com si l’empresa pogués remodelar la seva estructura financera en vint-i-quatre hores. Conseqüència: alguna empresa haurà de tancar les portes degut a aquesta imposició del seu banc amb aquesta reducció obligada del finançament que l’estrangula d’avui per demà, reducció a la que l’empresa no es pot adaptar amb facilitat.
Ara doncs no hi ha crèdit per ningú. Què dic, per algú si que n’hi ha. Continua havent-n’hi pels actors de l’economia financera, la que compra i ven empreses, la que especula, la que no produeix res, la que fa grans negocis a costa de ves a saber què.
Per altra banda val a dir que el diner no obeeix les lleis de la física (aquell principi de la Termodinàmica que diu que: l’energia no es crea ni es destrueix, ta, ta, ta ...). Quan una empresa en compra una altra, surt diner d’algun lloc (normalment d’algun crèdit bancari) i qui rep aquest diner, misteriosament el fon i l’oculta de manera que mai més es emprat per finançar noves empreses, noves activitats. Aquest circuit misteriós es perd en el no res o sota alguna rajola (vull dir en algun país offshore on tots els bancs d’un cert relleu hi tenen les seves connexions per als seus clients importants i fins i tot pels mateixos membres del Consell d’Administració -cas BBVA- per dir-ne un de conegut).
En definitiva, comprar una empresa no suposa cap benefici pel conjunt de l’economia, ben al contrari; en molts casos només suposa una disminució de llocs de treball sense que mai quedi clar que l’empresa tindrà una major eficiència. Quan es fa una valoració d’empresa forma part dels sistemes de valoració a l’ús que al cost del personal s’hi afegeixi un 10% que és l’import que (sense fer cap anàlisi de la situació) ja se sap a l’avançada que es destinarà a l’acomiadament d’un 10% del personal. Aquest és doncs el panorama després de la batalla. Què bé, oi?

El sistema econòmic i el sistema financer
Pel que fa al sistema econòmic ara està més desdibuixat que mai. No em referiré a les sentències de determinats banquers (Botin: "Estic convençut que no existeix una bombolla immobiliària ni en el Regne Unit ni a Espanya”. Evidentment, Emilio Botín no es va equivocar, el que li va passar és que no en tenia ni puta idea, en tot cas va ser imprudent; els que es van equivocar van ser els periodistes que van publicar les opinions d’una persona quin coneixement del funcionament econòmic és limitat -en general, al seus interessos particulars- i com a guru resulta més aviat ridícul), sinó a les referències d’aquells que haurien de saber alguna cosa del funcionament de l’economia i que no haurien de perdre mai de vista la història econòmica. Massa sovint ens trobem amb persones que ens diuen que aquí no pot passar res de tot això, com van fer els assessors del president Hoover a l’any 1929 quan li deien que el futur estava seré, sense núvols a l’horitzó i que els cicles no eren altra cosa que ajustaments que experimenten els sistemes quan creixen. Ara això no pot passar, estem en una nova era.
Però ara el que està passant supera tot el previsible. Des del seriós (suposadament) Financial Times que proposa que el Bancs Centrals garanteixin els deutes hipotecaris, fins als Governadors de la FED i el BCE que insuflen diners sense parar al sistema perquè els bancs no hagin de tancar les portes (és la quarta vegada en poc temps), cal aturar-se a veure el xollo que suposa gestionar un banc, més, sabent que quan hi hagi problemes el Banc Central acudirà per salvar-lo.
Amb aquesta actuació ha quedat sense cap raó solvent el que el sistema expulsi als ineficients com segurament hauria exigit que es procedís amb aquells bancs i caixes que no han sabut gestionar el risc ni tampoc han sabut gestionar la liquiditat (de fet, d’això últim mai n’han sabut).
El gran engany dels poderosos està en fer creure que els seus interessos són els de la majoria, i en aquest engany han sigut uns mestres.
Després de tot això m’apunto al que deia Winston Churchill: m’agradaria veure unes entitats financeres menys orgulloses i unes indústries més satisfetes.